Introducció

Conèixer l’estructura física d’un atleta exitós és un punt de partida necessari per a la selecció de talents, la base del fenomen conegut com a optimització morfològica, que pretén aconseguir una estructura física, una composició corporal i un somatotip òptims per a un rendiment esportiu més eficient en tots els esports. L’optimització morfològica és un procés gradual, l’evolució del qual ha estat descrita en diferents poblacions esportives1.

Els processos d’«optimització morfològica de l’esport» s’esdevenen durant i al llarg de generacions. En aquestes circumstàncies la forma i la composició finals del cos en un esport determinat produeix un nou model conceptual morfològic per tal de practicar el control mèdic de l’entrenament esportiu2.

Els models conceptuals morfològics sempre tenen canvis, tant en l’esport professional com en l’amateur. Per exemple, Olds3 reportà que la forma i la composició dels jugadors de rugbi havien canviat des de 1975; en conseqüència, el somatotip mitjà dels jugadors de rugbi canvià de 3,8-4,8-2,0 el 1975 a 3,2-7,2-1,2 el 1995-1999. Ackland et al.4 establiren que la morfologia dels remers de canoes evolucionà entre 1975 i 2000 vers un tipus més compacte. C¿k et al.5 mostraren que hi havia una diferència significativa en l’amplada de les espatlles i la pelvis dels gimnastes el 1933 i en els del 2000, els atletes contemporanis eren més amples d’espatlles i més estrets de pelvis. Lozovina et al.6 també trobaren que l’estructura corporal dels jugadors de waterpolo croates havia canviat, com a resultat de l’optimització morfològica, entre 1980 i 2008, en major altura i extremitats més llargues, cintura més prima i espatlles més amples. D’altra banda, Sands et al.7 mostraren que les dones gimnastes olímpiques vers els anys vuitanta i començaments dels noranta es tornaven més petites. Des d’aleshores, la talla d’aquestes gimnastes femenines ha augmentat, i un somatotip més mesomorf pot ser més avantatjós. Sedeaud et al.8 van veure un augment secular de pes, altura i índex de massa corporal en els jugadors dels quatre principals esports dels Estats Units (futbol americà, bàsquet, beisbol i hoquei) d’acord amb un patró de funcionament multiexponencial.

La darrera contribució al perfil morfològic de la població esportiva cubana tingué lloc durant el cicle olímpic 1976-19809. Trenta anys després, Carvajal et al.10 manifestaren que la composició corporal i l’estructura física de la població esportiva cubana havia canviat d’acord amb la tendència secular, la selecció diferencial de la grandària del cos, l’adaptació morfològica esportiva, els campionats internacionals més qualificats i els canvis en el joc. Aquests autors10 trobaren canvis significatius en el pes, l’altura i el somatotip en un grup d’esportistes cubans que incloïa jugadors de voleibol, gimnastes de gimnàstica rítmica i artística entre 1976 i 2008.

Tenint en compte que Cuba ha figurat com a potència esportiva en el context internacional des de la dècada de 1970, el propòsit d’aquest estudi fou proporcionar noves dades de referències antropomètriques de diferents disciplines esportives de manera que poguessin ser utilitzades fàcilment per dur a terme el control mèdic de l’entrenament esportiu.

Mètodes

Tipus d’estudi i univers

Es realitzà un estudi descriptiu i retrospectiu per crear el perfil cineantropomètric de la població esportiva cubana. Els 1.255 esportistes (845 homes i 410 dones) que donaren el consentiment per participar en aquesta recerca eren tots membres d’equips esportius nacionals de Cuba durant els anys 1992-2014. No fou un estudi multicentre.

De cada esport d’equip foren seleccionats 40 subjectes, mentre que en foren seleccionats 10 de cada esport individual o posicions i rols dins els esports (de 24 esports i 57 modalitats esportives). El nombre màxim d’esportistes seleccionats de tots els esports d’equip fou 20 de cada període entre 1992-2002 i 2004-2014 (més del 85% dels esportistes de l’equip nacional de cada període). En total, en els esports individuals foren seleccionats cinc esportistes de cada període. La mostra consistí en un 50% de campions centreamericans, un 40% de campions panamericans, un 14,7% de medallistes olímpics (incloent-hi un 6% de campions olímpics), un 15% de campions mundials i un 75% de medallistes internacionals d’altres competicions. La mitjana d’edat dels participants fou de 21,6 ± 4,8 anys. La mitjana d’experiència esportiva fou de 8,6 ± 4,1 anys. El rang d’edat fou de 16 a 35 anys en homes i de 15 a 23 anys en dones. La distribució ètnica de la mostra fou 53,0% africana (n = 665), 31,0% mixta caucàsica amb africana (n = 389) i 16,0% caucàsica (n = 201).

Criteris d’inclusió

En tots els esports se seleccionaren esportistes que participaven com a membres de l’equip nacional com a mínim en una competició internacional oficial durant el cicle olímpic en què foren esportistes actius.

Recollida de dades

La font d’informació primària fou la base de dades del projecte antropològic «Evolución Morfológica de la Población Deportiva Cubana, 1970-2014», disponible a través del departament de Cineantropometría de l’Instituto de Medicina del Deporte.

Totes les mesures antropomètriques es calcularen d’acord amb les recomanacions de la Societat Internacional per a l’Avenç de la Cineantropometria (International Society for the Advancement of Kinanthropometry [ISAK])11: pes, altura, amplada biepicondilar de l’húmer i del fèmur, perímetre del braç i panxell flexionats, plec cutani del bíceps, plec cutani del tríceps, plec cutani del subescapular, plec cutani abdominal, cuixa frontal, panxell medial i plec cutani supraespinós.

Amb la informació derivada d’aquestes mesures s’obtingué el somatotip antropomòrfic de Heath-Carter, mentre que el somatopunt es col·locà a la somatocarta d’acord amb els procediments de Heath-Carter12, la suma de sis plecs cutanis (Σ6plc: tríceps, subescapular, supraespinós, abdominal, cuixa anterior i panxell medial), la densitat corporal (DC) es determinà d’acord amb Withers et al., les equacions dels sis plecs cutanis es van derivar del conjunt de dades de 198713,14, però no es publicaren en l’estudi original (Lindsay Carter, comunicació personal, 27 de juny de 2013) en què la DC fou convertida en una estimació del percentatge de greix corporal (GC) utilitzant l’equació de Siri15: % GC = 495 / DC – 450. La massa lliure de greix (MLG) es determinà amb la fórmula de Tittel i Wutscherk com a massa lliure de greix : índex d’altura (g/cm3)16.

Anàlisi de les dades

Les dades de la base del projecte antropològic es compilaren en un full de càlcul Excel i es van fer els càlculs per determinar el GC, el somatotip, la suma de sis plecs cutanis i l’índex de massa magra. La mitjana i la desviació estàndard (DE) es calcularen i expressaren com a X ± DE.

Resultats

Les dades descriptives sobre les característiques físiques de 1.255 esportistes cubans es presenten a la taula 1 com a valors mitjans de cada modalitat esportiva, així com les desviacions estàndard associades (X ± DE).

En general, els atletes masculins que practiquen esports en què s’ha d’establir una categoria de pes per competir, com la boxa, la lluita, el judo i l’halterofília, esdeveniments com la gimnàstica artística i el busseig, i l’atletisme de pista i els salts (salt de longitud, salt d’alçada, 110 m tanques i 100, 200, 400, 800, > 800 m) mostraren un percentatge de greix menor (< 8%) i endomorf (< 2,5) que la població mitjana.

Les dones esportistes que practiquen esports en què s’estableix una categoria de pes per competir-hi, el judo, les proves atlètiques, com els 100 m obstacles i curses de 100, 200, 400, 800 i > 800 m, els esports estètics com la gimnàstica artística i la gimnàstica rítmica, i els esports com el voleibol, l’esgrima i el ciclisme (carretera i pista), mostraren un menor percentatge de greix (< 14,3%) i d’endomorf (< 2,9) que la mitjana de la població.

D’altra banda, els homes esportistes que practiquen esports en què la grandària del cos és un clar avantatge, com el beisbol, llançaments d’atletisme (llançament de pes, javelina i disc), judo > 100, halterofília > 105 i esports en què s’estableix una categoria de pes per competir-hi, com la lluita lliure, el judo i l’halterofília, tendiren a tenir un índex d’MLG (> 1,30 g/cm3) i mesomorf (> 6,2) majors que la mitjana de la població.

Les dones esportistes que practiquen esports en què la grandària del cos és un clar avantatge, com els llançaments d’atletisme (llançament de pes i de disc) i judo > 78, esports en què s’estableix una categoria de pes per competir, com el judo, l’atletisme en pista i el ciclisme en carretera, tendiren a tenir un índex d’MLG major (> 1,19 g/cm3) i mesomorf (> 4,0) que la mitjana de la població.

Les somatocartes (figs. 1-3) il·lustren les distribucions físiques dels esportistes cubans, homes i dones. En general, els esportistes masculins i femenins que participen en esports en què s’estableix una categoria de pes per competir, com la lluita, el judo i l’halterofília, i les proves com els llançaments atlètics (llançament de pes, javelina i disc), foren més mesomorfs que els d’altres modalitats esportives. En canvi, els esportistes masculins i femenins que participen en esports com el voleibol, el bàsquet, la gimnàstica rítmica i modalitats atlètiques com els 400, 800 i > 800 m foren més ectomorfs que els altres.

Figura 1. Somatocarta que mostra els somatogrames de les modalitats esportives masculines cubanes.

Figura 2. Somatocarta que mostra la mitjana dels somatogrames de modalitats esportives masculines cubanes. B#: boxa; WL#: halterofília; J#: judo; W#: lluita.

Figura 3. Somatocarta que mostra la mitjana dels somatogrames de modalitats esportives femenines cubanes. J#: judo.

Discussió

L’antropometria a Cuba té la mateixa base tradicional utilitzada en els programes de certificació17. Per tant, els prototipus dels esportistes cubans poden ser incorporats a la informació ja disponible per descriure i comparar els esportistes d’elit.

En aquest estudi, els atletes cubans mostraren valors mitjans inferiors en la suma de sis plecs cutanis (homes,Σ6plc = 48,3 mm; dones = 67,6 mm) que els que mostrà la població esportiva espanyola (homes, Σ6plc = 53,2 mm; dones = 78,97 mm)18 i en la població esportiva veneçolana (homes, Σ6plc = 49,0 mm; dones = 92,6 mm)19. En comparació amb els esportistes homes, les diferències entre les dones esportistes cubanes i les estrangeres foren més pronunciades. Degut a l’històric alt nivell de rendiment assolit per la mostra cubana estudiada, és probable que la composició corporal hi estigui relacionada.

En general, les modalitats esportives cubanes són conformes a les regles d’optimització morfològica de l’esport: els esportistes que practiquen un esport en què el pes corporal és suportat, com en canoa i caiac, rem i natació, tenien valors mitjans de percentatge de GC. Els esportistes que participen en esports en què s’ha d’establir una categoria de pes per competir, com en atletisme, en totes les modalitats de pista, salt d’alçada i longitud, que són de tipus molt anaeròbic, així com esports extremadament aeròbics, com els > 800 m, mostraren valors més baixos de percentatge de GC. En canvi, els esportistes que participen en esports en què la grandària del cos és un avantatge important, com el bàsquet, els llançaments l’atletisme i els judokes de pes pesat > 100, s’halterofília > 105 i els lluitadors, tingueren un major índex d’MLG.

Aquests resultats foren qualitativament similars als dels esportistes olímpics. Fleck dirigí un estudi amb una mostra de 826 atletes que participaven en proves olímpiques i veié que els atletes que practicaven un esport en què el seu pes era suportat, com en canoa, caiac i natació, tenien valors més elevats de percentatge de GC. Els esportistes que practiquen esports en què s’estableix una categoria de pes per competir, com la boxa i la lluita, o amb proves com els 100, 200 i 400 m, que són de naturalesa molt anaeròbica, i proves extremadament aeròbiques com la marató, mostraren valors inferiors en percentatge de GC. Els esportistes que participen en esports en què la grandària del cos és un avantatge concret, com en el bàsquet i el voleibol, tendiren a tenir una massa corporal magra major20.

Quant a la metodologia emprada, el 1982, sis anys després del Montreal Olympic Game Anthropological Project (MOGAP), Lindsay Carter introduí l’equació de Yuhasz de sis plecs cutanis per valorar el percentatge de GC dels esportistes d’elit de diferents disciplines2. Degut a aquest fet, el projecte MOGAP i la bibliografia de recerca proporcionen abundants valors de referència sobre el greix corporal calculats per Yuhasz2,18,19,21. Malgrat la clara diferència amb una altra equació, la de Withers et al.13,14, és la única que s’ha desenvolupat en un gran nombre d’esportistes d’elit adults de diferents esports.

La literatura científica internacional mostra més dades basades en l’ús de les equacions de Yuhasz i Faulkner2,21-23 que en les equacions de Withers et al. i el seu índex d’MLG. Les equacions dels sis plecs cutanis de Withers et al. foren introduïdes a Cuba per Carvajal et al.24, els quals observaren que aquest mètode era més sensible per constatar petits canvis del GC dels atletes d’elit. Aquest mètode també fou proposat per Rodríguez et al.19 a Veneçuela, si bé Alvero et al.25 i Canda18 van proposar dues variants diferents de les equacions de Whithers et al. a Espanya.

Segons Tittel i Wutscherk16, l’índex d’MLG pot distingir entre diferents tipus de modalitats esportives i entre nivells de competició, i és l’índex generalment més emprat per valorar els efectes de l’entrenament esportiu sobre la massa lliure de greix corresponent. Aquest mètode fou proposat primerament per Tittel i Wutscherk16; després de 1970 fou recomanat per Rodríguez9, Pancorbo26, Canda18 i Carvajal et al.27. En aquest estudi, els esportistes implicats en esports en què la talla del cos és un avantatge definitiu tingueren un índex d’MLG major.

Conclusió

Aquest estudi aporta nous valors de referència per valorar la composició corporal i el somatotip dels esportistes cubans. Aquest coneixement ajuda en la pràctica de la gestió mèdica de l’entrenament esportiu, i també pot oferir ajuda als entrenadors en la selecció adequada de les modalitats esportives correctes, segons les característiques del model antropomètric d’una població esportiva d’elit. D’altra banda, vàrem introduir l’equació de Withers et al. de valoració dels sis plecs cutanis dels esportistes d’alt rendiment, que s’obtingueren d’un conjunt de dades d’esportistes d’alt rendiment.

Finançament

No n’hi ha hagut.

Conflicte d’interessos

Els autors declaren que no tenen cap conflicte d’interessos.

Rebut el 9 de gener de 2018;

acceptat el 3 de juliol de 2018

* Autor per a la correspondència.

Correu electrònic: wiliam.carvajal@hotmail.com, wiliamcarvajal790@gmail.com (W. Carvajal).