Tot i que es coneixen les adaptacions funcionals i estructurals cardíaques dels esportistes de potència i resistència aeròbica, es desconeix si hi ha diferències cardiovasculars segons les seves característiques metabòliques.

Comparar la resposta hemodinàmica i autònoma a l’estimulació simpàtica entre jugadors professionals de futbol «potents» i els «resistents».

Els jugadors van ser classificats com a «potents» o «resistents» amb proves de camp, mitjançant l’anàlisi de classes latents. Després, se’ls mesurà simultàniament les variables hemodinàmiques i de resposta del sistema nerviós autònom (Task Force® Monitor, CNSystems, Àustria) amb un protocol en posició decúbit, inclinació a 70° i amb prova de pressió en fred.

S’inclogueren 22 individus: 9 classificats com a «potents» i la resta com a «resistents». A 70° d’inclinació, els jugadors «resistents» mostraren una freqüència cardíaca menor (68,3 vs 76,3 batecs/min; diferència -8,0; IC 95%, -14,5 a -1,5; p < 0,05), menor pressió arterial diastòlica (84,9 vs 91,0 mmHg; diferència -6,5; IC 95%, -12,4 a -1,5; p < 0,05), a més d’un índex d’ejecció menor (41,1 vs 34,5 ml·m2; diferència 6,6; IC 95%, 2,0 a 11,2; p < 0,05), un índex de contractilitat major (47,5 vs 36,8 [1.000/s]; diferència 10,7; IC 95%, 2,7 a 18,7; p < 0,05) i un índex de volum de final de diàstole major (73,4 vs 62,2 ml·m2; diferència 11,1; IC 95%, 2,4 a 19,8; p < 0,05). A la prova de pressió en fred s’obtingueren resultats similars.

Els jugadors de futbol professional «resistents» tenen una funció ventricular esquerra més efectiva (sistòlica i diastòlica) i una modulació autònoma millor que els «potents» durant una estimulació simpàtica.