En molt poc temps s'han succeït una sèrie de circumstàncies que ens han fet abandonar el nostre treball quotidià per reflexionar sobre el que som. I som especialistes en medicina de l'educació física i l'esport, i treballem en els amplis continguts que té la nostra especialitat. Sembla obvi. Ho és per a nosaltres, però pel que hem pogut copsar, no resulta evident per a altres estaments o, almenys, per a alguns.

A final de l'any passat fou aprovada la Llei de protecció de la salut i de lluita contra el dopatge en l'esport. La medicina de l'esport pot estar satisfeta dels seus continguts i de la responsabilitat de l'Administració, concretament del Consell Superior d'Esports, perquè mitjançant la intermediació de l'Organització Mèdica Col·legial hi van ser admesos clars conceptes relacionats amb la salut dels esportistes. A ningú li pot escapar que l'aplicació d'aquesta llei necessita la col·laboració i la feina d'un important nombre d'especialistes en medicina de l'esport.

Lamentablement, també a final de l'any passat, es va proposar el projecte de Reial decret "pel qual es determinen i classifiquen les especialitats en ciències de la salut i es despleguen determinats aspectes del sistema de formació sanitària especialitzada", que condemnava la nostra especialitat a la desaparició.

Després de les primeres gestions efectuades amb el Ministeri de Sanitat, autor de l'esborrany, la proposta inicialment s'ha suspès, per bé que la suspensió no serà definitiva fins que no s'accepti la proposta d'adequació de formació de la nostra especialitat en el sistema hospitalari. Resulta obvi dir que s'està treballant intensament en això.

Però tot aquest cúmul d'incidents inesperats han servit per a alguna cosa més que per commocionar el col·lectiu de professionals que ens veiem afectats.

Hi ha dos temes principals subjacents en la ment de tots nosaltres: per ordre cronològic, el primer és la representació de la nostra especialitat, i el segon és el paper que ocupa i que ha d'ocupar la nostra especialitat en la societat.

Quan es va plantejar la Llei de la salut i el dopatge (per abreviar-la) i l'amenaça de supressió de l'especialitat, des de la Federació Espanyola de Medicina de l'Esport es va tenir molt clar que si es volia aconseguir algun avenç i l'acceptació dels objectius de la medicina de l'esport, calia presentar una proposta conjunta davant dels organismes competents. Immediatament es va establir contacte amb la Federació Espanyola d'Associacions d'especialistes en Medicina de l'Educació Física y de l'Esport (FEDAMEFYDE), i vam ser capaços de plantejar una proposta conjunta. Sense cap mena de dubte, aquest és un dels motius principals pels quals hem assolit uns fites enormes per a l'exercici de la nostra professió. Però estem convençuts que algunes de les nostres reclamacions no han pogut ser acceptades probablement per l'atomització de la medicina de l'esport. Si se n'analitza el ventall, ens adonarem que és una especialitat jove i amb pocs professionals, i també s'hi observarà la diversitat d'associacions existents. El nombre d'especialistes no sembla justificar aquesta disgregació. I això ens hi ha de fer reflexionar a fons. Tots tenim clar el sentit de la nostra especialitat i tenim clar que som equiparables a la resta de les especialitats mèdiques, però les especialitats mèdiques tradicionals tenen, llevat de la medicina general, una sola societat científica...

El segon aspecte fa referència als àmbits de treball de la nostra especialitat. Hem passat d'ocupar un lloc testimonial en el context esportiu, a constituir un element primordial en la pràctica de l'esport desenvolupat. És evident que això obeeix a l'evolució i al progrés de la societat en la qual vivim, amb més d'una quarta part de la població espanyola actual implicada en les diverses pràctiques de l'activitat fisicoesportiva, des de la professional o d'alt rendiment fins a la de lleure, passant per totes les altres, com són l'exercici terapèutic, activitats de manteniment per a la millora de la salut i la preservació de la independència de la gent gran, activitats esportives per a discapacitats, esport escolar i de progressió, etc.

Sense voler fer una anàlisi exhaustiva dels àmbits d'actuació de la nostra especialitat, ara hem de recordar-ne alguns, com són:

­ La realització de reconeixements medicoesportius pre-participació per a la certificació d'aptitud per a la pràctica esportiva, que és una demanda secular de la nostra especialitat i que està en una fase de desenvolupament immediat.

­ La promoció de la salut, mitjançant la prescripció d'exercici físic i/o esport, que entre molts avantatges permet la reducció de la despesa farmacèutica. L'exercici físic ocupa un lloc destacat entre les estratègies de tractament de diverses malalties, com l'obesitat i les malalties cardiovasculars, entre d'altres.

­ La prevenció de patologies, mitjançant la pràctica d'exercici físic.

­ L'avaluació, el diagnòstic i el tractament de patologies derivades de l'esport.

­ El suport i el control científic de l'entrenament esportiu, especialment en atletes en règim de tecnificació o d'alt rendiment.

­ L'assistència mèdica i urgent en esdeveniments esportius, actualment pendent de desplegament per la Llei de protecció de la salut i lluita contra el dopatge.

­ L'assessorament i la gestió medicoesportiva en l'establiment de normatives esportives, instal·lacions, control d'instal·lacions, organització mèdica d'activitats esportives, etc.

­ La docència i recerca en medicina de l'educació física i l'esport.

­ Les tasques relacionades amb la lluita contra el dopatge.

Només volia destacar que davant de la gran quantitat d'iniciatives o propostes d'utilització de l'exercici físic per a la millora de la salut que han sorgit de diversos col·lectius de diversa mena, cal recordar i fins i tot posar de manifest que la prescripció, encara que sigui d'exercici, és un acte exclusivament mèdic, que ha de ser decidit i imposat per un facultatiu, i que no es pot permetre ni deixar que s'hi immisceixin altres professionals àvids d'ocupar parcel·les que, com s'esdevé amb la prescripció, no els corresponen. Però el metge ha de fer l'esforç de lluitar per aquesta prerrogativa, pels continguts i les responsabilitats del seu treball i no cedir a interessos injustificats i malsans.

Però a més, la prescripció d'exercici exigeix un procés laboriós que reclama, no només un diagnòstic, sinó una valoració de l'aptitud física del pacient. Aquest procés ha de ser fet segons els patrons de prescripció ben coneguts que, en moltes ocasions, reclamen la valoració funcional en esforç, prèvia a la recomanació d'exercici.

Aquest procediment l'han d'aplicar professionals formats en prescripció d'exercici, com cardiòlegs, pneumòlegs, rehabilitadors... i, per descomptat, per especialistes en medicina de l'esport.

Els especialistes en medicina de l'educació física i l'esport i els seus dirigents han de fer un esforç col·lectiu de reflexió sobre el present per poder dibuixar un futur que, n'estem convençuts, ens ofereix l'assentament i la consolidació d'una especialitat necessària i, en alguns aspectes, indispensable per a la nostra societat.

Els especialistes en medicina de l'esport han de fer un esforç col·lectiu de reflexió sobre el present per poder dibuixar un futur que ens ofereix l'assentament i la consolidació de l'especialitat.