INTRODUCCIÓ

Fins ara els estudis descriptius sobre les característiques antropomètriques dels jugadors de voleibol d'elit són escassos i restringits1-3. Autors com Gualdi i Zacaggni4 i Carvajal5 van plantejar que el perfil cineantropomètric del jugador de voleibol comporta estatura elevada, un desenvolupament musculoesquelètic acceptable, habilitat en el salt, velocitat i coordinació, a més d'incloure resistència, potència i elevació en el bloqueig.

Un dels aspectes més estudiats en aquest esport és el somatotip, i se sap que actualment la tendència en aquesta activitat és disposar d'un somatotip d'ectomesomorfisme, que es correspon amb les exigències d'aquesta disciplina3-5.

A Cuba s'ha aconseguit un gran desenvolupament en aquesta pràctica esportiva. Els primers triomfs del voleibol cubà van ser la medalla de bronze en homes en els Jocs Olímpics de Montreal 1976 i el títol mundial femení en el Campionat del Món celebrat a l'URSS el 1978. Des de la dècada dels anys setanta fins a la darreria dels noranta del segle xx, es van guanyar tres Jocs Olímpics, tres campionats mundials i un bronze olímpic, en dones, i un primer lloc, cinc segons i un tercer en lligues mundials (l'esdeveniment de més envergadura en el voleibol), en homes. A més, cal sumar-hi els innombrables triomfs en altres torneigs, com poden ser les copes del món, Grand Prix i campionats panamericans, etc.6.

Producte d'aquesta actuació, Cuba va guanyar la Copa Paul Libout, que atorga la Federació Internacional de Voleibol al millor d'aquesta activitat, els anys 1986, 1990, 1994 i 1998, i figura com el país amb més bons resultats esportius en esdeveniments mundials en la dècada dels anys noranta6.

Tenint en compte la quantitat de distincions aconseguides per les jugadores cubanes en el període 1988-2000 i en vista de la difusió d'aquest esport, seria bo disposar d'informació sobre aquest esport, des d'un punt de vista cineantropomètric, per contribuir al control mèdic de l'entrenament esportiu i a la selecció de talents en aquesta disciplina de tanta implantació mundial.

Els objectius fonamentals d'aquest estudi van ser:

• Establir les característiques del somatotip antropomètric des del punt de vista poblacional i per posicions de joc.

• Comparar el somatotip antropomètric entre les posicions de joc.

• Determinar les categories de somatotip més freqüents des del punt de vista poblacional i per posicions de joc.

MATERIAL I MÈTODE

Es va fer un estudi descriptiu amb caràcter retrospectiu prenent com a mostra 43 jugadores de voleibol participants en les preseleccions nacionals de voleibol femení, que es van preparar per participar en els Jocs Olímpics de Seül 1988, Barcelona 1992, Atlanta 1996 i Sydney 2000. La mostra va quedar conformada per 10 atacants principals (AP), 21 atacants auxiliars (AA) i 12 col·locadores (C). No s'hi va incloure la posició de lliure, en ser de recent incorporació i pel fet que la majoria de les jugadores d'aquesta posició procedeixen de les atacants auxiliars. Els anys d'experiència de cada esportista en la pràctica de l'esport, que van quedar definits com a edat esportiva (EE), van ser 10,9 anys de mitjana.

Totes les atletes investigades van donar el seu consentiment per fer les proves antropomètriques, com també per a la utilització de les dades en la millora de la qualitat del control mèdic de l'entrenament esportiu. L'estudi compleix les normes bioètiques establertes internacionalment.

Determinació del somatotip

Els mesuraments per determinar el somatotip antropomètric van ser efectuats per experts classe A (segons l'Escuela Cubana de Antropometristas) amb més de 30 anys d'experiència en l'activitat i participants en diversos projectes antropològics de caràcter internacional.

Els mesuraments antropomètrics es van aplicar seguint el protocol del Programa biològic internacional7. L'error tècnic dels mesuradors va ser inferior al 4,3% per als plecs cutanis i inferior al 2% per a la resta dels mesuraments, entre els quals diàmetres, circumferències, pes i estatura.

El càlcul i la qualificació del somatotip antropomètric (en funció de la magnitud aconseguida pels components), així com la representació en les somatocartes van ser realitzats seguint la metodologia descrita per Heath i Carter. Per determinar les freqüències somatotípiques, es van tenir en compte les tretze categories descrites pels mateixos autors8.

Anàlisi estadística

Per acomplir els objectius de la investigació, es va fer l'estadística descriptiva per a cadascuna de les variables estudiades, utilitzant com a base les freqüències absolutes i relatives d'individus de cada categoria del somatotip. Es va utilitzar la mitjana (X) i la desviació estàndard (DE) per fer referència al somatotip mitjà de cada posició de joc. A vegades s'utilitza X ± DE per designar el comportament descriptiu dels components del somatotip. Per al contrast d'hipòtesi de la igualtat de somatotips mitjans entre posicions de joc, es va utilitzar l'anàlisi multivariant de variància (MANOVA) seguint la proposta de Cressie i col·laboradors9. La prova post-hoc de Tukey va ser emprada per verificar la magnitud de les diferències entre grups. El processament estadístic es va fer amb els paquets estadístics NCSS-PASS-GESS i SPSS 11.5 per a Windows, a partir de la base de dades confeccionada. Les proves estadístiques utilitzades van ser establertes als nivells de significació de p ≤ 0,01 i p ≤ 0,05. Els resultats van quedar reflectits en taules i figures.

RESULTATS

Estudi quantitatiu

Les característiques generals de la població de jugadores de voleibol s'exposen a la taula I. Cal destacar que les AP van ser les que van mostrar més pes corporal i estatura mitjans i les AA van presentar menys pes mitjà. Les AA i C van mostrar una estatura semblant i les AP i C un pes corporal mitjà semblant.

Totes les posicions de joc van indicar similitud quant als anys d'experiència en la pràctica de l'esport (EE) i en l'edat cronològica.

El somatotip de població mitjà per a les jugadores de voleibol cubanes en el període 1988-2000 va ser de mesoectomorfisme (somatotip: 2,6-3,5-3,0). Els tres components van una tenir qualificació moderada, però el mesomorfisme (3,5 ± 0,8) va ser dominant sobre l'ectomorfisme (3,0 ± 0,9) i l'endomorfisme (2,6 ± 0,8).

Les AP (somatotip: 2,8-3,2-3,5) van mostrar predomini dels components de mesomorfisme (3,2 ± 0,5), i d'ectomorfisme (3,5 ± 0,5) les que van tenir qualificació moderada. L'endomorfisme (2,8 ± 0,5), tot i ser inferior a la resta dels components, també va ser moderat en magnitud.

Les AA (somatotip: 2,3-3,4-3,2) van mostrar un somatotip mitjà amb predomini del mesomorfisme, que va tenir un valor de 3,4 ± 0,9. L'ectomorfisme i l'endomorfisme van presentar valors mitjans inferiors a 3,2 ± 0,9 i 2,3 ± 0,6, respectivament. El mesomorfisme i l'ectomorfisme van ser moderats, i l'endomorfisme, baix.

Les jugadores de més endomorfisme van ser les C, que van presentar un valor mitjà de 3,2 ± 0,9. En les C, l'ectomorfisme va ser baix (2,3 ± 0,8) i la resta dels elements van rebre qualificació moderada. El mesomorfisme mitjà de les C va donar un valor de 3,9 ± 0,7.

L'anàlisi multivariant de variància (MANOVA) realitzada per contrastar la hipòtesi d'igualtat de mitjanes entre els vectors, va rebutjar la hipòtesi nul·la, a causa de l'aparició de diferències significatives entre el somatotip per posicions de joc (taula II).

La taula II també reflecteix el resultat de la prova F, que manifesta la contribució de cada component a la significació entre els vectors. Es va demostrar que l'endomorfisme i l'ectomorfisme van ser els únics elements que van contribuir a la significació entre vectors (p ≤ 0,05). El mesomorfisme no va mostrar contribució a les diferències significatives entre posicions de joc per a p ≤ 0,05.

La prova post-hoc de Tukey va revelar que les diferències més grans per a l'endomorfisme van manifestar-se entre AA i C, amb un valor mitjà més alt per a les C. El component de mesomorfisme va reflectir diferències entre AP i C amb un valor mitjà superior per a les AP.

La representació bidimensional del somatotip mitjà de les jugadores de voleibol cubanes es mostra en la somatocarta de la figura 1 a través del somatoplot E, en què s'observa que posseeix una tendència cap al centre.

Figura 1 Somatotip promig del voleibol femení cubà en el període 1988-2000. E: somatoplot del somatotip mitjà en aquest estudi..

Freqüències absolutes i relatives per categories del somatotip

La taula III mostra la distribució de la població de les jugadores de voleibol segons la seva categoria somatotípica. En total es van trobar 11 classes predominants en el període 1988-2000.

Les categories que cal destacar són mesomorfisme-ectomorfisme, mesomorfisme balancejat, ectomorfisme balancejat i mesoectomorfisme. El 65,11% de la població es va classificar dins d'aquestes categories.

Les AP van mostrar un perfil de distribució en 7 categories amb un 70% d'individus en les categories mesomorfisme-ectomorfisme, mesomorfisme balancejat, ectomorfisme balancejat i mesoectomorfisme. Les AA es van distribuir en 7 de les 11 categories, tot destacant les atletes amb somatotip de mesomorfisme balancejat. En aquest ordre, van seguir les que van mostrar un somatotip mesomorfisme-ectomorfisme i ectomorfisme balancejat. El 89,5% de les AA formaven part de les 4 categories assenyalades com de més freqüència en la població.

Només el 25% de les C van correspondre a les categories mesormorfisme-ectomorfisme, mesomorfisme balancejat, ectomorfisme balancejat i mesoectomorfisme. Aquestes van mostrar una àmplia distribució per categories sense un predomini marcat en cap. En les C van aparèixer atletes amb predomini primari o secundari del component endomorfisme en la seva constitució.

DISCUSSIÓ

Avui es considera que el somatotip és un factor selectiu en la pràctica esportiva i s'ha demostrat que existeixen somatotips diferents que semblen actuar com a element clau en l'èxit, ja que a mesura que augmenta el nivell competitiu, els tipus físics es van restringint, així com el rang de variació entre si, la qual cosa dóna com a resultat una similitud més elevada en la figura humana10.

Els resultats d'aquesta recerca no són contradictoris amb aquest últim plantejament. Els autors consideren que l'esport és un fenomen multivariant, en què els elements facilitadors d'una actuació rellevant, molt sovint, estan associats a la diversitat i no a l'homogeneïtat.

La presència d'una àmplia gamma de categories somatotípiques en el voleibol ha estat trobada per altres autors4,5,11, de la mateixa manera que s'ha trobat en esports col·lectius com el rugbi, el basquetbol i l'handbol12-14.

Els rols d'atacar, bloquejar, passar i defensar tenen, sens dubte, un component morfològic: estatura i pes corporal són els principals indicadors selectius en el voleibol, el somatotip qualitatiu posseeix una tendència cap a aquelles categories amb predomini dels elements associats a la linealitat i al desenvolupament musculoesquelètic. En aquest estudi, el 73,1% d'individus estan distribuïts en les categories mesoectomorfisme, mesomorfisme balancejat, ectomorfisme balancejat, mesomorfisme-ectomorfisme i ectomesomorfisme. En les AP i AA, més del 80% d'individus van quedar distribuïts en aquestes categories i només el 33,3% de les C es van englobar en les categories dominants, anteriorment assenyalades.

Aquests resultats demostren que el somatotip no va ser un element definitori per obtenir resultats de més envergadura en aquesta posició de joc, a causa de la diversitat de morfofenotips trobats, en què el component lineal i el musculoesquelètic no van tenir predomini.

El somatotip mitjà de les jugadores de voleibol cubanes no difereix del que es troba en la bibliografia científica. Carvajal5 va trobar que el somatotip mitjà dels equips cubans participants en els Jocs Olímpics de Barcelona 92, Atlanta 96 i Sydney 2000 va ser 2,7-3,5-2,9; 2,6-3,5-,2; i 2,6-3,5-2,9, respectivament.

Gualdi i Zaccagni4 van obtenir resultats semblants als d'aquest estudi en les jugadores de voleibol de les sèries A1 (3,9-3,1-3,0) i A2 (3,1-3,5-2,7) de la lliga professional italiana, les quals presentaven pes i estatura semblants a les jugadores del nostre estudi. Les jugadores italianes de l'estudi esmentat van tenir predomini del mesomorfisme i equilibri en la resta dels components, però les jugadores de voleibol cubanes del nostre estudi van mostrar nivells inferiors d'endomorfisme.

Carter va aportar dades d'un estudi en jugadores de l'equip nacional dels Estats Units, en què feia referència a un somatotip mitjà amb una significació relativa semblant dels tres components, que va ser 3,1-3,4-3,215. Vivolo et al16, en estudis realitzats en seleccions de primer nivell del Japó i el Brasil en la dècada dels vuitanta, van reportar un somatotip de 3,4-3,7-2,9 i de 3,6-3,8-2,9, respectivament16.

El resultat obtingut per aquests autors i la bibliografia existent sobre la temàtica revelen que el somatotip mitjà de les jugadores de voleibol cubanes s'acosta a la categoria central o de mesomorfisme balancejat. La situació del somatotip en la somatocarta ho demostra.

Les característiques individuals de cada posició de joc, en aquest estudi, es corresponen amb les seves respectives demandes biomecàniques. Per això es van trobar diferències significatives entre les posicions de joc i una contribució de dos dels components en la variància dels vectors entre posicions.

Els autors consideren que les diferències trobades entre AP i C rauen, sobretot, en el fet que les C han de tenir com a qualitats més importants l'agilitat, la velocitat i l'habilitat en l'organització del joc, per la qual cosa tenir una talla alta no és un requisit fonamental. Les AP han de disposar, entre els seus atributs més rellevants, la resistència a l'atac de l'equip contrari i l'elevació en el bloqueig, per la qual cosa nivells baixos d'endomorfisme i mesomorfisme amb nivells alts d'ectomorfisme podrien ser decisius per obtenir avantatge en aquesta posició d'activitat repetitiva en l'elevació davant de l'atac de l'oponent4. Les AA generalment són més versàtils en el seu rol; per tant, van compartir característiques amb les AP i les C.

En l'estudi realitzat per Gualdi i Zacaggni, sobre jugadors de la lliga italiana, es va obtenir que les AP van ser les que presentaven menys mesomorfisme i més ectomorfisme mitjà. Carvajal va obtenir resultats semblants en jugadors cubans de voleibol d'ambdós sexes, però en el seu cas l'endomorfisme va ser una variable que va definir les diferències significatives a favor d'un menor valor mitjà per a AP i més elevat per a C.

Aquest estudi aporta informació sobre jugadores que van ser la màxima expressió del voleibol a nivell mundial en la dècada dels anys noranta. El secret de l'èxit aconseguit depèn d'alguna manera de les fórmules exposades. Els autors consideren que l'estudi contribueix als aspectes teòrics i pràctics d'una activitat com el voleibol.

CONCLUSIONS

• Es van obtenir valors mitjans i desviacions estàndards de la població i de les posicions de joc que serveixen de referència per a les jugadores de voleibol d'elit.

• Es va observar que el somatotip mitjà per posicions té diferències significatives a causa de l'impacte de l'endomorfisme i l'ectomorfisme.

• Va existir predomini general dels components de mesomorfisme i ectomorfisme en les categories somatotípiques més freqüents.

Correspondència:Wiliam Carvajal Veitia (wiliam.carvajal@infomed.sld.cu).

Rebut el 16 de març de 2009 / Acceptat el 15 d'abril de 2009.