Introducció

Hi ha múltiples estudis epidemiològics, des dels anys vuitanta, que descriuen les característiques lesionals en l'hoquei sobre herba. No obstant això, la comparació entre aquests estudis resulta molt difícil a causa de les diferències metodòlogiques: diferències en l'edat, el sexe i el nivell dels participants, definicions de lesió, superfícies de joc, temps d'exposició, temps d'estudi i el mètode de recollida de les dades1,2. Malgrat aquestes limitacions, els estudis proven que tant els jugadors aficionats com els professionals d'hoquei, d'ambdós sexes, pateixen nombroses lesions i d'una certa importància, com ho demostra un estudi comparatiu recent sobre la incidència lesional dels esports dels Jocs Olímpics de 2004, en què la incidència lesional de l'hoquei és superada únicament pel futbol, l'handbol i el bàsquet1.

Tots els estudis analitzats, excepte el de Lingren i Maguire3, troben una incidència més gran en l'hoquei masculí que en el femení, i més incidència durant la competició oficial que durant els entrenaments.

Respecte dels homes, aquests presenten entre 3,1 lesions per jugador i temporada3. En considerar les hores d'exposició, en els JJOO la incidència descrita és de 24/1.000 h de partit i de 21/1.000 h d'entrenament1. Quant a les dones, els estudis previs observen 1,34 lesions/h de joc en les dones4. En estudiar el nombre de lesions per temporada, es van registrar entre 2,37 i 5 lesions per jugadora i temporada3,5,6. La National Collegiate Athletic Asociation (NCAA) nord-americana recull una incidència de 9,4 lesions (en partits) i 4,2 lesions (en entrenaments) per cada 1.000 h d'exposició al joc7. En els JJOO de 2004, Junge et al1 observen la mateixa incidència en estudiar el nombre de lesions produïdes en els entrenaments i en les competicions: 4 lesions per cada 1.000 h d'exposició en ambdós casos.

No hem estat capaços de trobar cap estudi que descrigui l'epidemiologia lesional de l'hoquei en algun dels equips de la Lliga d'hoquei a Espanya.

La finalitat d'aquest estudi és descriure, retrospectivament, la incidència, la severitat i la distribució lesional en l'equip professional, masculí i femení, del Reial Club de Polo de Barcelona.

Material i mètodes

Es va fer una anàlisi retrospectiva de les lesions registrades pels Serveis Mèdics del Reial Club de Polo de Barcelona durant les temporades 2002-03, 2003-04 i 2004-05. S'hi van incloure els equips de divisió d'honor d'ambdós sexes. En total, 18 jugadors de l'equip masculí i 18 jugadores de l'equip femení, en cada temporada, van integrar la mostra estudiada. El període d'estudi va incloure la pretemporada i la temporada regular, play-offs de final de Lliga i competició de Copa, entre els mesos de setembre i juny.

El nombre d'hores d'entrenament i de partits s'ha calculat per a cada equip en cadascuna de les 3 temporades. La incidència lesional va ser calculada usant la fórmula següent: (nombre de lesions/hores d'exposició) x 1.000. Es va calcular la incidència per al total de lesions de cada equip per cada 1.000 h d'hoquei sobre herba (entrenaments i partits) en el conjunt de les 3 temporades, i també per a les lesions produïdes per cada 1.000 h en entrenaments i partits de forma separada.

L'equip mèdic (metge i fisioterapeuta) va diagnosticar totes les lesions que van produir-se durant el període d'estudi. Es va definir com a lesió, atenent a la definició clàssica d'Ekstrand8, l'esdevinguda en un entrenament programat, o en un partit, i causant d'absència en l'entrenament o partit següent8.

Les lesions es van classificar en traumàtiques o de sobreús (overuse). Per a la definició de lesió de sobreús es va utilitzar la proposta per Hagglund9, considerant com a tal la "síndrome dolorosa de l'aparell musculoesquelètic de començament insidiós, sense traumatisme o patologia prèvia que justifiqui els símptomes".

La classificació de les lesions es va fer com mostren les taules I i II.

La classificació de la gravetat es va atribuir segons el nombre de dies que la lesió va mantenir el jugador apartat dels entrenaments programats o dels partits; això és, lleu (< 7 dies), moderada (8-28 dies) i greu (> 28 dies)9.

Un jugador va ser considerat lesionat fins al dia en què el Servei Mèdic del club li va permetre la seva completa incorporació als entrenaments amb la resta del grup o la participació en un partit. Els jugadors que van fer entrenaments adaptats o que van participar tan sols en una part de l'entrenament es van considerar lesionats.

Resultats

Exposició

Es va analitzar un total de 28.665 h d'exposició a la pràctica d'hoquei sobre herba en els equips de divisió d'honor, masculí i femení, del Reial Club de Polo de Barcelona durant 3 temporades consecutives, entre 2002 i 2005. D'aquestes, 22.104 h van correspondre a entrenaments i 6.561 h a partits oficials.

Incidència lesional i localització

En les 3 temporades estudiades es va registrar un total de 826 lesions, de les quals 408 (49,4%) van afectar homes i 418 (50,6%) dones. La incidència lesional total va ser de 28,82 lesions per cada 1.000 h d'exposició, semblant entre homes i dones (27,64 i 27,70, respectivament).

El 75% del total de les lesions es va produir durant els entrenaments. No obstant això, en considerar les hores d'exposició, la incidència lesional va ser superior durant els partits oficials, tot objectivant-se 33,38 lesions per cada 1.000 h d'exposició, respecte de les 27,46 lesions dels entrenaments. En el cas dels homes, van mostrar una incidència clarament superior durant els partits respecte dels entrenaments (38,37 respecte de 24,32 lesions per cada 1.000 h d'exposició). Les dones van presentar una incidència discretament superior durant els entrenaments (30,74 respecte de 27,70 lesions/1.000 h).

La majoria de les lesions va afectar les extremitats inferiors (64,6%), seguides pel tronc (25,6%), les extremitats superiors (8,89%) i el cap (0,84%) (taula III). En les extremitats inferiors la localització més freqüent va ser la cuixa (23,90%), seguida per la cama (11,53%) i el turmell (10,27%). En considerar el total d'hores d'exposició de la mostra, la major incidència la van presentar les lesions de tronc (2,63 lesions/1.000 h d'exposició) seguides per la cuixa (2,5 lesions/1.000 h d'exposició) i les lesions de turmell (1,07 lesions/1.000 h). Durant els entrenaments, tanmateix, la incidència més alta va ser per a les lesions de la cuixa (3,02 /1.000 h), seguides de les de tronc (2,28 per 1.000 h) i el turmell (0,92/1.000 h). La major incidència registrada van ser les lesions de tronc durant els partits (24,25/1.000 h), seguides de la cuixa (13,38/1.000 h) i el turmell (10,04/1.000 h).

En considerar la localització segons el sexe, les dones van mostrar la incidència més alta en les lesions de tronc (4,38/1.000 h), i va ser especialment rellevant la incidència durant els partits oficials respecte dels entrenaments, amb 55,42/1.000 h i 2,76/1.000 h, respectivament. Menor incidència van presentar les lesions que van afectar la mà o el canell (1,40/1.000 h) i el turmell (1,02/1.000 h). En els homes, però, la localització amb més incidència lesional va ser el cuixa (9,30/1.000 h), seguida del tronc (6,40/1.000 h) i de la cama (4,47/1.000 h). Aquesta tendència es va mantenir durant l'exposició a competició oficial, tot resultant una incidència per cada 1.000 h de competició de 44,28 (cuixa), 42,81 (tronc) i 28,05 (cama). Igualment, els entrenaments van mostrar una incidència semblant: per cada 1.000 h d'entrenament: 10,77 lesions que van afectar la cuixa, 6,24 el tronc i 4,54 la cama.

Tipus de lesió

Les lesions amb més incidència en la mostra estudiada van ser les que van afectar el múscul o la unió miotendinosa: DOMS (dolor muscular d'aparició tardana), distensió muscular o sobrecàrregues. El DOMS va ser el de més incidència en el total de la mostra (15,45/1.000 h), seguit de sobrecàrregues (3,84/1.000 h), distensions musculars (3,24/1.000 h) i contusions (2,27/1.000 h).

En comparar el tipus de lesió segons el sexe, el DOMS presenta una incidència semblant en ambdós sexes (14,16 en homes, 16,83 en dones). Les sobrecàrregues van tenir més incidència en els homes que en les dones (4,20/1.000 h i 3,45/1.000 h, respectivament), al contrari que les distensions (2,85/1.000 h respecte de 3,67/1.000h). Malgrat que sempre van mostrar incidències més grans durant la competició oficial, aquestes van continuar sent els tres tipus de lesions de més incidència tant en entrenaments com en partits.

Gravetat de la lesió

El 90% de les lesions van ser de caràcter lleu (menys de 7 dies de baixa), el 5,5% moderat i el 4,5% greu. Tenint en compte el sexe, els homes van presentar un índex més alt de lesions classificades com moderades, el 7%, respecte del 4% de les dones.

Estacionalitat de la lesió

Els períodes amb més incidència lesional van ser els coincidents amb el principi de la temporada i amb el final. Així, la major incidència lesional va ser la compresa entre març (13%), abril (14%) i maig (16%). Es va observar una incidència semblant en el període d'octubre (12%) i novembre (14%).

Discussió

Aquest treball va comprendre una anàlisi retrospectiva de les 3 últimes temporades dels equips de divisió d'honor, masculí i femení, del Reial Club de Polo de Barcelona. La troballa principal va ser l'alta incidència lesional objectivada en les dones, tant durant els partits com els entrenaments, en comparar-les amb les dades publicades. Les dones van presentar una incidència lesional semblant als homes en la nostra mostra respecte d'allò que caldria esperar, segons la bibliografia mèdica. Diferències en la definició de lesió, una lesió per sobreús (overuse), com també el tipus de lesions, poden ser la font principal de discrepància metodòlogica i justificar les diferències existents. No s'ha esdevingut el mateix en el cas dels homes, els quals mostren una incidència semblant a la descrita en la bibliografia mèdica.

La incidència lesional del total de la mostra va ser de 28,82 per cada 1.000 h d'exposició. La incidència durant els partits oficials va ser de 33,38/1.000 h, mentre que durant els entrenaments va ser de 27,46/1.000 h. Aquests resultats són lleument inferiors als descrits per Junge et al10, que va observar 39 lesions/1.000 h de competició durant els JJOO d'Atenes 2004.

En analitzar la incidència lesional segons el sexe, les dones van presentar una incidència lesional de 27,70 durant els partits i de 20,74 per cada 1.000 h d'entrenament. Patel7, en l'NCAA, descriu resultats menors, que són de 4,2 i 9,4 per cada 1.000 h d'entrenament i partit, respectivament. No obstant això, no especifica els criteris metodològics amb què va ser recollida la informació del registre de l'NCAA: definició de lesió, etc. Probablement, aquestes diferències poden justificar una diferència tan important. Així mateix, els nostres resultats van ser una mica més alts de les 14 lesions per cada 1.000 h de partit indicades per Junge et al durant els JJOO de 2004 en el grup de les dones. En aquest cas, les metodologies utilitzades van ser semblants, amb l'única diferència del caràcter retrospectiu de la nostra anàlisi, respecte del prospectiu de Junge et al10.

En els resultats obtinguts quant al sexe, les dones van presentar una incidència discretament superior als homes (27,64 i 30,06/1.000h, respectivament). Aquest resultat difereix del de Junge et al10, en el qual els homes van tenir una incidència 4 vegades superior. Tanmateix, Lindgren i Maguire3, citat en Sherker et al2, esmenten una incidència superior en el cas de les dones. Aquestes diferències poden tenir com a causa diferències metodòlogiques i, sobretot, les diverses grandàries mostrals utilitzades. La resta dels estudis avaluats utilitzen mostres de sexe únic, i no permeten d'establir diferències en aquest sentit.

També hem trobat diferències quant al nombre de lesions produïdes durant la competició i durant els entrenaments. En el nostre estudi, el 75% de les lesions es va produir durant els entrenaments. Però una vegada calculada la incidència, la incidència lesional va ser discretament superior durant els partits (33,38/1.000 h) respecte dels entrenaments (27,46). Les dades de l'NCAA7 mostren que la incidència durant la competició duplica la dels entrenaments; aquestes dades concorden amb les publicades per a altres esports de contacte. La diferència és explicable únicament per les definicions diferents de lesió registrades, perquè no hem trobat cap registre de lesions tipus DOMS en cap dels estudis publicats. Tenint en compte que aquesta lesió representa la major part de les lesions produïdes durant els entrenaments, pot justificar aquestes diferències tan notòries.

Igual que en totes les sèries publicades, les lesions van ser més freqüents en els membres inferiors (64,6%), seguides pel tronc (25,6%), els membres superiors (8,89%) i el cap (0,84%). En els membres inferiors, la localització més freqüent va ser la cuixa (23,90%), seguida per la cama (11,53%) i el turmell (10,27%). Aquests resultats són semblants als descrits per Fuller et al4, Freke i Dalgleish5, tots citats per Sherker et al2, com també per Junge et al10.

El 68,97% de les lesions va afectar el múscul, tot corresponent un 53,58% a DOMS (delayed onset muscle soreness) i un 15,38% a trencaments musculars. En un 5,45% es va produir afectació lligamentosa i en un 4,21% es va objectivar afectació articular. Excloent les lesions catalogades com a DOMS, les lesions musculars són semblants a les descrites en la bibliografia mèdica2,10.

Els períodes de més incidència lesional van ser els coincidents amb el principi de la temporada i amb el seu final. No hem trobat cap estudi que faci referència a l'estacionalitat de les lesions en l'hoquei sobre herba.

El 90% de les lesions van ser de caràcter lleu (menys de 7 dies de baixa); el 5,5%, moderades, i el 4,5%, greus. Tenint en compte el sexe, els homes van presentar un índex de lesions classificades com moderades més gran, el 7%, respecte del 4% de les dones. Aquests resultats són semblants als recollits per Junge et al10.

Nota final

El Reial Club de Polo de Barcelona, club històric del nostre país en l'hoquei, va presentar el palmarès següent en les 3 temporades objecte d'aquest estudi: la temporada 2002-03 va ser gloriosa per al club, perquè tant l'equip masculí com el femení van assolir un doblet històric en guanyar la Lliga nacional i la competició de Copa (Copa del Rei i Copa de la Reina). A més de tot això anterior, l'equip masculí va ser subcampió de la Copa d'Europa de clubs.

La temporada 2003-04 l'equip femení va ser campió de la Copa de la Reina i l'equip masculí va posar la rúbrica en proclamar-se, aquesta vegada sí, campió de la Copa d'Europa de clubs.

En l'última temporada d'estudi, la 2004-05, l'equip femení va assolir novament el triomf de la Copa de la Reina.

Correspondència:

Dr. Gil Rodas Font. Av. Arístides Maillol, s/n. 08440 Barcelona.

Correu electrònic: gil.rodas@fcbarcelona.cat