Introducció i objectiu: Les dades que expliquen la variació interindividual de l’aptitud cardiorespiratòria basada en el VO2max després d’intervencions d’entrenament són de gran importància pel que fa a l’estat de salut. L’objectiu principal d’aquest estudi fou valorar si l’ansietat tret pot influir en l’aptitud cardiorespiratòria a partir d’un entrenament d’exercici aeròbic controlat.
Mètode: Dotze estudiants foren dividits en dos grups: un grup d’entrenament aeròbic progressiu inicial (progressive aerobic training) (gPAT, n = 6) i un grup control (gCON, n = 6). S’avaluà el VO2max com a valor de referència i després d’un període d’entrenament de 6 setmanes. L’entrenament consistí en tres sessions per setmana de 30 min a una intensitat del 50-70% de l’FC de reserva.
Resultats: L’ANCOVA mostrà un efecte significatiu del grup sobre el VO2max [F(1,8) = 5,362; p < 0,05], amb valors més alts en el gPAT [36,45 (6,32)] en comparació amb el gCON [28,97 (6,38)], i un efecte significatiu del VO2max de referència [F(1,8) = 26,518; p < 0,001] i de l’ansietat tret [F(1,8) = 8,229, p = 0,021].
Conclusió: La principal troballa d’aquest estudi suggereix que la resposta de l’entrenament del VO2max no sols està determinada pel factor genètic del VO2max, sinó que també ho està per l’ansietat tret. Aquest és el primer estudi exploratori que valora la proporció de l’ansietat tret associada a la resposta fisiològica a un exercici aeròbic. Suggerim que cal considerar l’ansietat tret com a diferència individual que pot determinar l’eficàcia dels programes d’exercici aeròbic de persones sedentàries.
Introduction and objective: Information to explain the inter-individual variation of VO2max cardiorespiratory fitness after training interventions is of great importance as regards health status. The main purpose of this study was to estimate whether the trait anxiety can influence cardiorespiratory fitness in controlled aerobic exercise training.
Methods: Twelve students were divided into a progressive light-aerobic training group (g-PAT, n = 6) and a control group (g-CON, n = 6). VO2max was assessed at baseline and after a 6-week training period. Training consisted of three 30-min sessions a week with the intensity of 50-70% of HR reserve.
Results: ANCOVA show a significant group effect in VO2max [F(1,8) = 5.362; P < .05], with higher values in g-PAT [36.45 (6.32)] compared to the g-CON [28.97 (6.38)], and a significant effect on baseline VO2max [F(1,8) = 26.518, P < .001] and trait anxiety [F(1,8) = 8.229, P = .021].
Conclusion: The main findings of this study suggest that VO2max training response is not only determined by a VO2max genetic factor, but is also determined by trait anxiety. This is the first exploratory study to estimate the proportion of the trait anxiety associated with the physiological response to an aerobic exercise. We suggest that the trait anxiety is taken into account as an individual difference which could determine the efficacy of aerobic exercise programs in sedentary people.
