Introducció

Avui dia moltes activitats físiques practicades per una gran part de la població es fan acompanyades de música. La immensa majoria de les activitats dirigides dels centres poliesportius (aeròbic, salsa, funky, etc.) tenen un teló de fons musical, a tots ens resulta familiar la imatge d'un corredor urbà amb auriculars escoltant música mentre s'entrena i molts esportistes d'elit afirmen "sentir-se més ben preparats" per afrontar una competició si prèviament s'han "estimulat" amb la seva música favorita1-3. Hi ha alguna raó fonamentada, en això? Es fa només per distreure's? Per evadir-se? Pot tenir, la música, un "efecte ergogènic"?

Aquest article de revisió està estructurat de la manera següent: primer s'hi presenten els estudis inicials realitzats sobre música i millora del rendiment esportiu, els quals daten de molts anys enrere, d'aquí la senzillesa en l'elaboració i aplicació de mètodes i protocols. En aquest sentit, tal com aclareixen Karageorghis i Ferry4 en la seva revisió excel·lent sobre el tema, "els estudis previs a l'any 1972 manquen d'una base metodòlogica sòlida i presenten nombroses limitacions". Amb el pas del temps els treballs es començaran a fer d'una manera més complexa (ergometries més elaborades, determinacions bioquímiques, etc.). Anirem descrivint els estudis més significatius i alhora referenciant altres les troballes, siguin semblants o dissemblants de les presentades. Hem separat en apartats diferents les diverses qualitats físiques estudiades i les maneres diferents d'aplicar música a l'exercici (exercici cardiovascular submàxim, amb anàlisis bioquímiques i hemodinàmiques, amb diferents tipus de música; exercici supramàxim; execució òptima del gest esportiu; diversos grups d'edat; exercici isomètric; aspectes psicofisiològics)(tabla1).

Antecedents

Per trobar treballs que comencin a relacionar l'efecte de la música amb el rendiment esportiu hem de recular al voltant de 100 anys, concretament al 1902, en què MacDougal5 va postular que el ritme de la música ajudava a l'execució d'un moviment. Estudis posteriors6-8 van observar que la melodia (vegeu annex) i el ritme (vegeu annex) de la música són les dues qualitats més importants en el gaudi musical. Anys després, els treballs de Dillon9 (1952) i Beisman10 (1967) atorguen a la música un paper d'ajuda en l'aprenentatge de noves habilitats motores. La primera vegada que la literatura mèdica recull el terme "ergogènic" atribuït a la música apareix en l'article de revisió de Lucaccini i Kreit11 (1979). Aquest possible efecte "ergogènic" sembla poder-se explicar segons les teories de la percepció selectiva12 i de l'atenció focalitzada13, segons les quals el sistema nerviós pot atendre únicament un estímul (musical, en aquest cas) a costa de discriminar la resta d'estímuls de l'entorn14-16. Segons això anterior i sabent avui dia que mitjançant estimulació del sistema nerviós central (animant l'esportista), es pot retardar l'aparició de la fatiga17, es planteja una qüestió interessant: pot tenir, la música, influència en el rendiment esportiu? Se li pot atribuir un cert poder ergogènic?

Desenvolupament

Exercici cardiovascular submàxim i ritme musical

En la dècada dels anys vuitanta apareixen treballs18,19 que consideren la freqüència cardíaca (FC) com un indicador del ritme intrínsec de l'individu. D'altra banda, diversos estudis20,21 exposen la tendència a preferir ritmes musicals entre 70 i 100 bpm en la immensa majoria de la gent. Posteriorment es va intentar relacionar ambdues troballes, a fi que la preferència d'un ritme musical vingués condicionada per l'FC basal de l'individu. Diversos estudis d'aquelles dates22-24 i més recentment Iwanaga25 (1995) semblen haver trobat una correlació positiva entre FC i ritme musical preferit.

Diversos estudis datats entre 1955 i 197610,26-28 van trobar un augment del treball físic submàxim si aquest es podia sincronitzar amb el ritme d'una música. Un exemple d'això és el treball, ja clàssic, d'Anshel i Marisi29 (1978). Així, 32 estudiants d'educació física (16 homes i 16 dones) van fer cadascun 3 proves d'esforç submàximes en cicloergòmetre separades entre respectivament 1 setmana. L'ergometria va consistir en una PWC170 i se'ls va demanar de pedalejar a 50 revolucions/min. Les condicions en què es van fer els 3 tests van ser:

­- Prova A: música amb un ritme (100 bpm) que servia de guia als subjectes com a ritme de pedaleig (50 bpm).

-­ Prova B: música amb ritme (125-135 bpm) que diferia del de pedaleig (50 bpm), per bé que aquest era orientat per un estímul lluminós (100 bpm).

­- Prova C: sense música però amb estímul lluminós (100 bpm) com a guia.

L'estil musical elegit va ser el rock (vegeu annex), perquè es va pensar que podria ser la música preferida per la majoria dels participants d'acord amb la seva edat (19-22 anys). El rendiment es va valorar segons el temps total que els subjectes podien mantenir el ritme de 50 revolucions/min a la potència (vats) corresponent a una FC de 170 bpm. Els resultats obtinguts van mostrar un increment significatiu en el temps total de pedaleig en la prova A (música rítmica) respecte de les proves B (p < 0,05) i C (p < 0,01) i sense diferències significatives entre les proves B i C (p < 0,01). Diversos estudis5,26-28 esmenten la hipòtesi consistent en l'existència d'una predisposició innata i inconscient en l'ésser humà a sincronitzar moviments corporals amb el ritme d'una música. L'home tendeix a sincronitzar rítmicament els seus moviments. En aquesta línia es manifesta el treball de Mertesdorf30 (1994), que troba més facilitat per pedalejar en cicloergòmetre mitjançant música rítmica a 130-140 bpm que mitjançant l'audició de sons rítmics (però no musicals) també a 130-140 bpm.

Música, rendiment esportiu i paràmetres hemodinàmics i bioquímics

Resulta molt interessant esmentar el treball de Szmedra i Bacharach31 (1998) per l'exquisida complexitat en l'elaboració del seu estudi, en analitzar-hi a més paràmetres bioquímics com la concentració de lactat i de catecolamines. Van ser 10 homes (edat ± desviació estàndard [DE] 25,1 ± 6 anys), ben preparats físicament volum màxim d'oxigen [VO2màx], 63,4 ± 7,9 ml/kg/min), els que van participar en l'estudi. Cadascun va fer 2 proves d'esforç submàximes (70% VO2 máx) en cinta contínua de 15 minuts de durada, l'una sense música i l'altra escoltant música clàssica (vegeu annex). Es van objectivar menors FC, d'esforç (4,6%) i de recuperació (9,8%), i menor tensió arterial sistòlica (4%) durant les proves acompanyades de música. També van ser inferiors les concentracions en sang de lactat (22,5%) i de catecolamines (17,5%), malgrat que aquesta darrera no ho va ser significativament. També va ser menor la percepció subjectiva de l'esforç realitzat mitjançant l'escala de Borg32 (10% menor). Això últim és la base que utilitzen els autors per justificar les troballes anteriors mitjançant la hipòtesi següent: la menor percepció d'esforç estaria en relació amb una resposta simpàtica a l'exercici atenuada per l'efecte "relaxant" de la música; la menor activitat simpàtica (menor concentració de catecolamines circulants) comportaria una vasoconstricció arteriolar menor, tot afavorint llavors una millor perfusió al múscul esquelètic en activitat (amb menor producció de lactat i millor aclariment) i menors respostes cronotròpica i tensional. En aquesta mateixa línia, hi ha treballs que han constatat disminució d'hormones d'estrès (beta-endorfines i cortisol) amb un acompanyament musical33,34.

Exercici cardiovascular submàxim i diversos tipus de música

Copeland i Franks16 (1991) van estudiar l'efecte sobre el rendiment físic de dos tipus diferents de música, més un grup control (sense música). Van fer una ergometria en cinta contínua amb un protocol cardiològic (protocol de Franks)35 a 24 joves sans (13 dones i 11 homes) fins a la fatiga. Els subjectes van ser distribuïts aleatòriament cadascun a un dels 3 grups següents:

-­ Prova A: música a alta intensitat (75-85 dB) i amb ritme ràpid (aproximadament 140 bpm).

-­ Prova B: música a baixa intensitat (60-70 dB) i lenta (al voltant de 100 bpm).

-­ Prova C: sense música.

Les variables estudiades van ser FC, sensació d'esforç percebut (escala de Borg) i temps total fins a la fatiga. Els resultats obtinguts mostren que l'FC durant l'exercici submàxim és menor en la prova B (amb música suau i lenta) que en les proves A i C. Això sembla que està d'acord amb treballs previs36 que postulaven un increment menor de l'FC d'exercici amb música a baixa intensitat respecte d'exercicis amb música a alta intensitat. També sembla existir una menor sensació de l'esforç percebut en la prova B que en les altres 2, malgrat ser només significatiu en l'exercici d'intensitat moderada. També es palesa una major distància recorreguda en les proves amb música respecte de la prova control, però essent només estadísticament significativa la prova B. Una de les raons que exposen els autors per justificar les diferències trobades és que la música actua com un estímul capaç de focalitzar l'atenció del subjecte i d'aïllar-lo de la resta d'estímuls externs alhora que atenua la sensació de cansament en l'individu. Aquesta explicació s'ajustaria a l'exposada per Pennebaker i Lightner15 i Hernández-Peon13. Valorar com influïa la música en l'increment de l'FC durant l'exercici també va ser l'objectiu del treball de Dorney et al37, l'any 1992, en què van obtenir resultats semblants als de l'estudi descrit abans: l'FC d'exercici era menor significativament (p < 0,05) en els tests d'esforços acompanyats de música (tant música clàssica com música moderna) que en els controls (sense música).

Tanmateix, d'altres no troben diferències en l'augment de l'FC en esforços submàxims: ni en exercicis en cinta contínua amb música barroca (vegeu annex; ritme lent, de 60 bpm), ni amb música rock (ritme: 152 bpm) ni sense música38; ni en proves d'esforç amb bicicleta pedalejant a una intensitat del 75% VO2màx39; ni tampoc en altres estudis fets en cicloergòmetres40.

S'ha formulat la hipòtesi que la música favorita pugui exercir un efecte més positiu sobre el rendiment d'una persona que no pas una no favorita. Gfeller41 (1988) ho va comprovar en un grup de 70 estudiants, el 91% dels quals van mostrar més bon rendiment físic i menor sensació de desconfort físic exercitant-se amb la seva música favorita. Amb tot, hi ha treballs posteriors que mostren resultats oposats, com el de Patton42 (1991), realitzat durant classes d'aeròbic amb graons (steps) i el de Crust43 (2004), dut a terme amb 15 estudiants (sexe femení i edat 19,5 ± 1,3) en cinta contínua.

Exercici cardiovascular màxim i música

Szabo et al44, l'any 1999 van sotmetre 24 homes i dones a proves d'esforç en cicloergòmetre escoltant diversos tipus de música: música a ritme lent, música amb ritme alt, música amb un ritme progressiu de lent a ràpid i música amb ritme de ràpid a lent. En els dos darrers casos, el canvi de ritme musical es va fer en aconseguir el 70% de l'FC màxima de reserva. Es va aconseguir més potència de pedaleig en els casos en què els esportistes van escoltar música amb ritme alt i, juntament amb la música que passava a ritme ràpid des de lent, van ser les preferides pels participants per exercitar-se.

Recentment, 2004, Atkinson et al3 van fer un estudi amb una metodologia una mica diferent de l'emprada en treballs previs. Hi van participar 16 homes (25 ± 5 anys). La prova va consistir a pedalejar 10 km amb bicicleta estàtica en el menor temps possible. El test no finalitzava en aconseguir la fatiga màxima ni es treballava a una càrrega constant, sinó que s'intentà simular al màxim una situació esportiva real (time trial). N'hi va haver 8 que primer van fer la prova sense música i al cap d'una setmana amb música. La resta es va exercitar a l'inrevés. La música utilitzada va ser trance (vegeu annex) a un ritme de 142 bpm. Velocitat mitjana, potència mitjana, freqüència cardíaca mitjana i percepció de l'esforç realitzat van ser significativament superiors (p < 0,05) en la prova amb música. Els autors van assenyalar la tendència generalitzada en els subjectes de fer els 3 primers quilòmetres de la prova amb música a velocitats inicials molt més elevades que en la prova sense música, la qual cosa podria comportar una despesa inadequada d'energia en la competició real, si no es pot mantenir el mateix esforç fins al final, per la qual cosa potser la música podria funcionar com un estimulant negatiu. Per als autors, la metodologia aplicada en treballs previs no permet que l'esportista autoreguli el seu esforç i potser la menor fatiga percebuda se doni en condicions de menys esforç que en una situació real.

Exercici supramàxim i música acompanyant

Pujol i Langenfeld45 van estudiar la influència en el rendiment en un exercici supramàxim mitjançant el test de Wingate i no es van constatar diferències significatives en potència màxima, potència mitjana i índex de fatiga entre un test sense música i un altre amb música. La varietat musical oferta als participants (12 homes i 3 dones, amb una edat mitjana ± DE de 24 ± 3,4 anys) van ser new wave, rock i pop (vegeu annex), i cada subjecte va poder triar-ne la preferida. Les tres tenien el mateix ritme (120 bpm).

Un protocol semblant van utilitzar alguns anys després (2003) Yamamoto et al46. Eren 6 homes, que van escoltar música amb ritme ràpid i amb ritme lent en dues ocasions diferents durant 20 minuts abans de realitzar un test de Wingate. En sengles situacions la potència mitjana obtinguda no va ser significativament diferent i en els dos casos les concentracions plàsmiques de catecolamines i lactat van ser semblants.

Execució òptima del gest esportiu i música

Anteriorment hem esmentat el paper de la música com a ajuda en l'aprenentatge de noves habilitats motores5,9,10. Hi ha treballs que relacionen la música amb una millor execució del gest esportiu, com el de Ferguson et al1 realitzat amb karatekes. Eren 10 homes i 4 dones, entre 11 i 65 anys d'edat (31,7 ± 12,6) i amb una experiència en aquest esport entre 1 i 18 anys (6,6 ± 4,9), els que van participar en l'estudi. Cadascun va fer una kata 3 vegades, respectivament després d'1 minut d'audició de música amb ritme alt, música amb ritme lent i sense música. Els treballs de Lipschultz i Chambliss47 (dades sense publicar, esmentades en Ferguson et al)1 van estudiar les emocions que s'associaven a diversos ritmes musicals:

-­ Música amb ritme alt: música "positiva": sensacions descrites de felicitat, inspiració i satisfacció.

-­ Música amb ritme lent: música "negativa": sensacions més associades a tristesa, insatisfacció i falta de motivació.

La perfecció en l'execució de la kata va ser avaluada per 2 professors amb alta experiència en el karate. Ambdós desconeixien si els karatekes havien sentit música anteriorment, i quina, o no. El resultat va ser que la kata realitzada després de l'audició de música positiva era significativament més ben executada que l'efectuada sense haver escoltat música (p < 0,01). El mateix per a la realitzada després de sentir música negativa en comparació a l'efectuada sense música prèvia (p < 0,01). No obstant això, no va haver-hi diferències estadísticament significatives entre les kates després dels 2 tipus de música.

Música i rendiment esportiu en grups d'edat diferents

També s'ha estudiat l'efecte de tipus diferents de música en el rendiment esportiu en grups d'edat diferents. L'exemple és el treball de Becker et al2 (1994). Van participar en l'estudi 20 nens entre 9 i 11 anys (10 nens i 10 nenes), 20 adults joves (10 homes i 10 dones) de 18 a 55 anys d'edat, i 20 adults d'edat més avançada (10 homes i 10 dones), entre 60 i 80 anys. Al total de la mostra se li va assignar una peça amb ritmes musicals alts, un fragment de música a ritme baix i cap música. Van escoltar aquestes peces durant 1 min i al cap de 2 min van iniciar el test d'esforç en cicloergòmetre. La música mostrada als participants va ser:

­- Música amb ritme alt: un fragment dels cors d'Every little thing she does is magic, de The Police.

­- Música amb ritme lent: un fragment de l'inici de Fire and rain, de James Taylor.

Els resultats obtinguts van mostrar una major distància recorreguda en el grup de nens i adults joves que prèviament havien escoltat música respecte dels qui no ho havien fet. Això no va ser així en els adults d'edat avançada, probablement perquè no els van agradar les seleccions musicals presentades. Els autors van concloure que l'efecte positiu de la música en el rendiment físic podria venir donat perquè aquesta facilita un ritme de pedaleig més eficaç durant l'execució del test d'esforç, hipòtesi que ja va ser formulada per Anshel i Marisi29 el 1978 i esmentada anteriorment. En aquest estudi sembla adquirir novament protagonisme el fet d'exercitar-se amb una música que resulti "familiar", hipòtesi vista anteriorment en el treball de Gfeller41 (1988).

Exercici isomètric i música

En un article recent, Crust48 (2004) estudia l'efecte de la música en l'exercici isomètric. Per fer-ho, 27 estudiants homes (20,2 ± 1,7 anys) es van sotmetre a un test de força. Aquest consistia a mantenir el màxim de temps possible una anteversió d'espatlles a 90º amb el colze en extensió amb un pes de 2,2 kg. La música seleccionada va ser música actual (any 2004) i amb un ritme de 120 bpm. Es van formar 3 grups de 9 subjectes:

­- Grup A: sense música o exposats a música prèviament a l'inici de l'exercici.

-­ Grup B: sense música o exposats a música en el moment d'iniciar l'exercici i durant la primera meitat d'aquest.

-­ Grup C: sense música o exposats íntegrament durant tot el test.

Els resultats mostren més temps de treball en els grups que van escoltar música (p < 0,01), i el temps va durar més (p < 0,05) en el grup C, després en el B i finalment en el A. El fet que el millor rendiment fos obtingut pel grup que va escoltar música durant tot el test és justificat una vegada més per aquests autors en el sentit que la música serveix d'estímul emmascarador de les sensacions de fatiga i esforç extenuant. Anteriorment, Kodzhaspirov et al49 havien mostrat que un 89,2% d'aixecadors de pesos russos van manifestar millorar la qualitat dels seus entrenaments si aquests s'acompanyaven de música.

Karageorghis et al50 van estudiar la força amb un dinamòmetre de mà després de l'audició de música de tipus "estimulant" (ritme de 134 bpm), música "relaxant" (90 bpm) i sense música en un total de 50 subjectes (25 homes i 25 dones). Els resultats obtinguts en el sexe masculí van mostrar uns valors de força significativament més alts després d'escoltar música "estimulant", mentre que amb la música "relaxant" es van registrar valors inferiors als obtinguts sense música (p < 0,001); no obstant això, no es va evidenciar una correlació positiva entre gènere musical i sexe.

Psicologia de l'esportista i música

En aquesta revisió, i gairebé sempre a tall de conclusió final de molts dels treballs descrits, s'ha anat fent referència a efectes psicofisiològics de la música en relació amb l'augment del rendiment físic. Els psicòlegs de l'esport sovint recomanen escoltar música com a part de la preparació mental de l'esportista a la competició o per disminuir-ne l'ansietat prèvia51-53. Gfeller41 (1988) suggereix que el paper "ergogènic" de la música es manifesta si a aquesta s'evoca una associació extramusical (per exemple, la banda sonora de la pel·lícula Rocky davant d'un exercici intens o la música de Carros de foc de Vangelis per a un esdeveniment olímpic, tal com proposa Karageorghis4). D'aquí que, més que d'una característica de la música per se siguem davant la interpretació i la vivència personal positives de l'esportista a una determinada música4. El fet que el rendiment físic en un exercici submàxim pugui incrementar-se amb l'ajuda de la música es podria explicar preferiblement, tal s'ha comentat com anteriorment, segons les teories de la percepció selectiva12 i de l'atenció focalitzada13, segons les quals el sistema nerviós pot atendre únicament un estímul (p. ex., musical) a costa de discriminar la resta d'estímuls ambientals de l'entorn14-16. Rejeski54 suggereix que els exercicis a intensitats baixes, són més fàcilment influenciables per condicionants externs que no pas els d'alta intensitat. Quant a la relació entre sincronitzar ritme d'exercici amb el ritme de la música que s'està escoltant, sembla que hi ha, tal com ja s'ha comentant amb anterioritat5,26-29, una predisposició innata i inconscient en l'home a fer-ho així. També s'ha observat una menor sensació d'esforç percebut en exercicis submàxims16,39,40,55 i sembla que aquest efecte és més notori en individus amb un estil de vida més sedentari, per la qual cosa la música podria exercir en ells un cert paper eufòric i retardador de la fatiga4.

En relació amb l'efecte ansiolític de la música comentat a l'inici d'aquest apartat, també convé esmenat, malgrat que s'allunyi de l'objectiu inicial d'aquest treball, l'ús de la música en l'àmbit hospitalari i clínic per al maneig i control de situacions estressants per al pacient. Així, està descrit el benefici de la música davant l'ansietat i el dolor en cardiòpates56-61, pacients sotmesos a angiografia cerebral62, cirurgia toràcica63, ventilació mecànica64, processos diagnòstics gastrointestinals (colonoscòpia i gastroscòpia)65-67, pacients afectats de neoplàsies68, pacients terminals en unitats de cures pal·liatives i clínica del dolor69, etc.

La música més apropiada per acompanyar l'exercici

Mereix un petit capítol a part un excel·lent treball de Karageorghis et al70: el Qüestionari de Valoració Musical de la Universitat de Brunel (The Brunel Music Rating Inventory). Els autors van desenvolupar un qüestionari a partir d'unes enquestes distribuïdes entre 334 instructors d'aeròbic i 314 practicants habituals. Se'ls demanava que quantifiquessin, d'1 a 10 (1: no important, 10: molt important) la importància d'una sèrie de 13 ítems (entre els quals: ritme, cantant/grup, relació amb una pel·lícula/vídeo musical, associació de la música amb l'activitat física, etc.) per puntuar una cançó determinada i així valorar-ne l'efecte motivador. ¿Podria ser aquesta l'eina necessària (i definitiva) per aconseguir trobar la música més adequada per al desenvolupament i la millora del rendiment esportiu

Correspondència:

Dr. Javier Yanguas Leyes.

Concòrdia, 12, piso 407. 08291 Ripollet. Barcelona.

Correu electrònic: javier_yanguas@yahoo.es