ESPANYA, UNA SOCIETAT QUE ENVELLEIX

El percentatge de població major de 65 anys s'ha anat incrementant amb el pas del temps, i ha passat de ser el 13,79% el 1991 al 16,61% l'any 20071.

Un altre fet destacable és que el 2001 el nombre de persones grans va començar a ser superior al de nens de 0 a 14 anys, i que la grandària del grup de gent gran, i especialment octogenaris, ja és prou àmplia com per tenir un fort impacte en els sistemes sanitaris i de serveis socials, perquè solen tenir un grau superior de soledat, discapacitat, dependència i morbiditat2. El 2020 el grup de 85 i més anys haurà crescut un 50% i es triplicarà l'any 20503.

La taxa de dependència (relació entre les persones de 65 i més anys i el grup d'edat de 16 a 64 anys) el 2005, segons el Padró Municipal d'Habitants, és del 24,5%, o el que és el mateix, una persona gran per cada quatre en edat de treballar3. Aquesta tendència d'inversió demogràfica es preveu que continuarà augmentant els propers anys, generant una descompensació entre la població treballadora i la població jubilada. Això obliga a dirigir l'esforç científic i sanitari no sols a tractar les diverses malalties que s'associen a la vellesa, sinó també a promoure un envelliment saludable.

L'envelliment és un procés fisiològic influenciable. Aquesta influència pot ser negativa (accelerant-lo) o positiva (retardantlo). Atès que la característica principal de l'envelliment és la pèrdua progressiva de funcionalitat i atès que l'envelliment i la mort no estan genèticament programats, resulta possible retardar o atenuar aquest declivi funcional, millorar la salut i el bon estat de forma física i mental. En primer lloc, evitant conductes de risc (p. ex., el tabaquisme, el consum excessiu d'alcohol, l'exposició excessiva al sol i l'obesitat) que acceleren l'expressió de malalties relacionades amb l'edat. En segon lloc, adoptant conductes que es beneficien d'una fisiologia que és inherentment modificable; aquestes conductes són la pràctica habitual d'exercici (que mantingui l'organisme en bona forma) i el seguiment d'una pauta d'alimentació saludable4.

Castillo5 afirma que l'exercici físic, practicat d'una manera regular i apropiadament, és la millor eina avui disponible per fomentar la salut i el benestar de la persona. Quan es fa d'una manera adequada (cosa que no és tasca fàcil), els beneficis de l'exercici es produeixen sempre, independentment de l'edat, l'estat de salut i la condició física de la persona.

Les intervencions de caràcter prescriptiu han estat orientades en la població general cap a la millora de la capacitat aeròbica, la composició corporal, les capacitats coordinatives de la condició física, fitness metabòlic i estat d'ànim6. Per concebreho i dur-ho a terme és fonamental tenir en compte l'estat biològic de la persona gran.

COM INFLUIEX L'ENVELLIMENT A LA CONDICIÓ FÍSICA?

L'envelliment associat a l'edat té una alta dependència del deteriorament que es produeix en les qualitats físiques humanes. Per tant, el coneixement de com aquestes evolucionen i com es poden desenvolupar serà garantia, d'una banda, d'un millor coneixement de com és una persona gran i, per una altra, de com poden actuar-hi per aconseguir pal·liar el deteriorament esmentat.

Tot seguit s'analitza la incidència de l'envelliment en cadascuna de les qualitats físiques.

Força del tren superior

Es redueix la força de prensió manual en dones7,8 i homes8,9 a mesura que l'edat augmenta. Forrest et al9 van fer un estudi transversal i longitudinal de 7 anys amb homes entre 51 i 84 anys i van trobar que els homes majors de 75 anys tenien un 27,6% menys de força que els menors de 60. L'estudi longitudinal els va aportar una ràtio mitjana de descens del 2,8% per any. L'anàlisi per grups d'edat va reflectir que aquesta ràtio era del 2% en els menors de 60 i del 3,4% en els majors de 75 anys. Aquests investigadors van publicar 2 anys després una rèplica d'aquest estudi amb dones7. Van fer un estudi transversal amb 9.372 dones de 65 a 99 anys i van trobar que les dones de 75 a 79 presentaven un 10% menys de força de prensió manual que les de 65 a 69 anys, mentre que les majors de 80 anys presentaven un 14% menys que les de 70 a 74 anys. Van fer també l'anàlisi longitudinal, i als 10 anys van veure que el nivell mitjà de pèrdua era de 2,4% per any. La pèrdua era més gran a mesura que augmentava el rang d'edat; van obtenir un 19,4% per al grup de 65 a 69 anys, un 23,4% per al de 70 a 74 anys, un 24,3% en el corresponent de 75 a 79 anys, i per al grup de majors de 80 anys, un 28,6%7.

Núñez et al10 van fer un estudi transversal analitzant la força de prensió manual de dones sanes de 20 a 80 anys i van trobar que a partir dels 64 anys la força del tren superior té el descens més gran. La mitjana de les dones majors de 64 anys és de 17,95 kg, que representa una disminució del 21,58% entre aquestes i les dones adultes de 45 a 64 anys, i de 34,22 % respecte a les dones adultes de 20 a 44 anys, com es pot observar en la figura 1.

Figura 1 Evolució de la força del tren superior amb l'edat. Resultats de l'estudi de Núñez et al10.

Força del tren inferior

La pèrdua de força de les cames és més que la que es produeix en la força dels braços11. Goodpaster et al12 van analitzar la força extensora de les cames en 3.075 homes i dones de 70 a 79 anys en un estudi longitudinal de 3 anys i van obtenir ràtios anuals de descens del 3,4% en homes blancs, del 4,1% en homes negres, del 2,6% en dones blanques i del 3% en dones negres, mentre que la ràtio de pèrdua de massa muscular anual va ser de l'1%.

Hi ha una correlació entre l'increment d'edat i una baixa massa muscular13, però la pèrdua de força muscular no ve donada exclusivament per la pèrdua de massa muscular12,14. L'edat, el nivell inicial de força, la pèrdua de massa muscular, la disminució de talla, un nivell d'activitat física baix, estats patològics de salut amb malalties com l'artritis i la diabetis o les caigudes contribueixen a la pèrdua de força a mesura que avança l'edat7,12,13.

Núñez et al10 van analitzar la força explosiva de les cames en dones sanes de 20 a 80 anys i van trobar que els descensos més marcats es produeixen a partir dels 44 anys (23% respecte al grup de 20 a 34 anys) i a partir dels 64 anys (30% de descens en relació amb les dones de 55 a 64 anys), com s'observa en la figura 2. Aquesta disminució de la força explosiva queda reflectida en diversos estudis, en què comparant els resultats obtinguts en un salt amb contramoviment d'adults joves amb majors, aquests últims presenten valors significativament inferiors15,16.

Figura 2 Evolució de la força del tren inferior amb l'edat. Resultats de l'estudi de Núñez et al10.

Diversos estudis confirmen que una baixa força muscular, tant de cames com de prensió manual, és predictora forta i independent de mortalitat en persones grans17-19. La força de prensió manual també és suggerida pels científics com un mètode per a la detecció de la sarcopènia8, entesa aquesta com una pèrdua de la massa muscular. La sarcopènia és comuna en persones majors de 65 anys i s'incrementa amb l'edat20.

Una baixa massa muscular (secció transversal muscular petita), un baix nivell de força muscular i un alt nivell de greix al múscul estan associats amb limitacions de la mobilitat en dones i homes grans21, i és per això que hagi de ser una qualitat preferent en la concepció de programes d'intervenció per a aquesta població.

Capacitat aeròbica

La ràtio de descens del VO2màx no és constant al llarg de l'edat, però s'accelera marcadament amb cada dècada, i és més gran en homes que en dones22-24. En una revisió realitzada per Hawkins i Wisswell25 dels percentatges de descens de VO2màx, obtinguts tant en estudis transversals com longitudinals, es va arribar a la conclusió que la ràtio de descens normal era aproximadament d'un 10% per dècada. Stathokostas et al24 van trobar que encara que els homes tenen un nivell inicial de VO2màx superior, el percentatge de descens en 10 anys és del 14,7% en homes i del 7% en dones de 55 a 84 anys. No van trobar canvis significatius al llindar anaeròbic en homes i dones o en el percentatge de VO2màx en el qual se situa el llindar anaeròbic, tot confirmant que el llindar anaeròbic té una ràtio de declivi menor al VO2màx.

Segons Weiss et al26, la disminució arran de l'edat del VO2màx després dels 60 anys ve donada tant per una reducció de la despesa cardíaca màxima com per una reducció de la diferència arteriovenosa d'oxigen. Aquestes reduccions s'esdevenen més ràpidament en homes que en dones, malgrat que aquestes diferències entre sexes tendeixen a desaparèixer en les últimes dècades de vida. La reducció de la despesa cardíaca associada a l'edat ve donada fonamentalment per una reducció de la freqüència cardíaca màxima. Per a Hollenberg et al22, la freqüència cardíaca màxima i el volum espiratori forçat en un segon expliquen en gran mesura la disminució de la capacitat aeròbica per l'edat.

El descens de la capacitat aeròbica té implicacions substancials en relació amb la independència funcional i la qualitat de vida, no sols en persones grans saludables, sinó especialment quan se superposen dèficits de diverses malalties relacionades23, per la qual cosa, igual que la força la capacitat aeròbica, s'ha de treballar d'una manera prioritària.

Flexibilitat

La flexibilitat experimenta una reducció progressiva, però no lineal, a mesura que avança l'edat27,28. Els valors mitjans tendeixen a ser sistemàticament superiors en dones que no en homes, fins i tot a edats primerenques. Després dels 60 anys aquesta diferència augmenta, essent la dona entre un 20 i un 40% més flexible que l'home27, però altres autors conclouen que l'efecte del sexe és més dèbil que l'edat28. L'efecte de l'edat és específic per a cada articulació i moviment específic. Doriot i Wang28 van comparar els màxims rangs de moviments de les articulacions del tren superior entre adults joves (25 a 35 anys) i persones grans (65 a 80 anys) i van trobar que la màxima pèrdua s'observa al coll, especialment en l'extensió i flexió lateral (més de 40% de disminució), i al tronc, en la flexió lateral (més enllà del 33% de pèrdua) i en la rotació axial (més de 16% de reducció). L'articulació de l'espatlla disminueix un 25% en la flexió i un 10% en adducció. No van observar efecte de l'edat a l'articulació del colze i del canell.

En línia amb aquests resultats, Sforza et al29 van obtenir que el rang de moviment del coll es redueix entre els 15 i 45 anys d'edat en homes sans, i Barnes et al30 van concloure que el rang de moviment de l'espatlla en moviments passius i actius minva amb l'edat entre els 4 i 70 anys, excepte per a la rotació interna. Les dones van presentar rangs més grans de moviment que els homes en aquesta articulació.

Troke et al31 aporten unes dades normatives de rangs de moviments de la columna lumbar de persones de 16 a 90 anys, tot determinant que la flexió frontal i la flexió lateral disminueixen un 45 i un 48%, respectivament, al llarg del rang d'edat. L'extensió es redueix en un 79%, i en canvi la rotació axial no disminueix.

Respecte del tren inferior, el rang de moviment de l'articulació del genoll tendeix a disminuir a mesura que augmenta l'edat32.

Equilibri

Els trastorns d'equilibri són comuns en persones grans. L'equilibri és un factor de risc important per a les caigudes i es veu afectat per la pèrdua progressiva de la funció sensoriomotora associada a l'increment de l'edat33. Dèficits en la propiocepció, la visió, el sentit vestibular, la funció muscular i el temps de reacció contribueixen a un trastorn de l'equilibri. Això es manifesta en un baix rendiment en tasques com estar dret, inclinar-se, pujar escales, caminar i respondre a pertorbacions externes33.

Amiridis et al34 van examinar com joves i persones grans adaptaven la seva posició en tasques d'equilibri estàtic que incrementaven de dificultat (posició estàtica dreta normal, tàndem de Romberg i equilibri estàtic monopodal). Les persones

grans van mostrar variacions del centre de pressions i desplaçaments de les articulacions, com també activitat electromiogràfica, superiors a la d'adults joves. L'increment de la demanda postural en gent gran comporta un més gran moviment del maluc compensat amb increment de l'activitat muscular d'aquesta zona, troballa no observada en persones joves. Madhavan i Shields35 van constatar que els joves (<30 anys) eren capaços de mantenir-se en equilibri estàtic monopodal sense visió una mitjana de 48,2 s, mentre que la gent gran (>60 anys) només aconseguien una mitjana de 4,5 s. Atribuïen aquests resultats a una disminució de la propiocepció i la funció vestibular en les persones grans. Segons l'estudi longitudinal de Baloh et al36, l'edat produeix una disminució de la capacitat vestibular, visual, auditiva i somatosensorial, encara que, per a aquests autors, aquestes canvis només es relacionen dèbilment amb les alteracions en l'equilibri i la marxa.

El sentit dinàmic de la posició disminueix amb l'edat35. Es modifica el patró de la locomoció, amb una reducció de la velocitat de la marxa8,37-40, increment del temps de suport bipodal, disminució de la longitud de gambada39,40 i dorsiflexió reduïda de turmell durant la fase aèria en comparació amb joves. Això implica greus riscos que el peu ensopegui amb obstacles38. Si a la marxa s'hi afegeix la realització d'una tasca cognitiva, encara disminueix més la seva velocitat37.

També s'altera la velocitat i el patró d'execució en pujar un esglaó, ja que les persones grans resten més temps en fase de doble suport amb un peu al sòl i un altre a l'esglaó, amb més flexió endavant del tronc, amb més flexió de maluc i amb menor flexió dorsal del turmell que els joves durant l'execució d'aquesta tasca41.

Composició corporal

La massa lliure de greix es queda estable durant les primeres dècades en ambdós sexes, però després té un descens accelerat que comença en la dècada dels 50 anys en els homes i dels 60 en les dones23. Estudis longitudinals amb persones grans han confirmat un descens de l'altura i la massa lliure de greix a mesura que augmenta l'edat42,43. La massa grassa, contràriament, tendeix a augmentar en les persones grans44. Kyle et al45 troben una clara associació entre l'edat o un baix nivell de condició física i paràmetres de composició corporal ajustats per altura. Les persones grans són més propenses a tenir una baixa massa lliure de greix i alta o molt alta massa grassa corporal.

Juntament amb aquests canvis en la composició corporal, també es produeix una disminució de la despesa energètica en repòs a mesura que augmenta l'edat, si bé aquesta disminució no ve donada totalment pels canvis esmentats de composició corporal46,47.

La realitat és que, segons un estudi realitzat per Andreyeva et al48, Espanya té la prevalença més alta d'obesitat entre homes (20,2%) i dones (25,6%) majors de 50 anys. Aquests autors van analitzar la prevalença d'obesitat i sobrecàrrega a 10 països europeus desenvolupats, i van trobar que tant l'obesitat com el sobrepès estan associats amb condicions cròniques de salut, com la diabetis, elevades xifres de colesterol en sang, la hipertensió i l'artritis.

Aquest creixement ràpid de l'obesitat respecte de dècades passades i les diferències trobades entre països amb poblacions semblants indica que les pautes d'obesitat són ambientals i que la causa de la seva extensió és social.

CONCLUSIONS

L'envelliment produeix una pèrdua de les capacitats físiques, amb el consegüent deteriorament funcional. A mesura que avança l'edat es produeix una pèrdua de força de les cames, que és més gran que la que es produeix en la força dels braços. Minva la capacitat aeròbica, però la ràtio de descens del VO2màx no és constant. La flexibilitat té una reducció progressiva, però no lineal, i l'efecte de l'edat és específic per a cada articulació i cada moviment articular. En les persones grans, els trastorns d'equilibri són comuns i el patró de la marxa es veu alterat. La massa lliure de greix davalla a mesura que augmenta l'edat, igual que la despesa energètica en repòs; en canvi, la massa grassa tendeix a augmentar.

Ana Carbonell té una beca (FPU) del Ministeri d'Educació i Ciència (AP-2006-03676)

Correspondència: Ana Carbonell Baeza (anellba@ugr.es).

Rebut el 21 de gener de 2009 / Acceptat el 20 de febrer de 2009.