INTRODUCCIÓ

En les últimes dècades s'ha evidenciat un canvi d'actitud envers la pràctica de l'exercici físic, tant de lleure com de competició. Així, ha augmentat considerablement el nombre de participants "més grans" en diverses modalitats esportives: atletisme, natació, ciclisme, halterofília i rem, entre d'altres. No obstant això, el risc de patir una lesió músculo-esquelètica és una de les conseqüències no desitjades de l'exercici físic a mesura que avança l'edat. Sobre això, tant els atletes joves (15-16 anys) com els veterans semblen tenir un risc més elevat que la resta de la població per tenir aquestes lesions1. Altres factors atribuïbles a l'aparició de lesions, a més de l'edat, semblen donats per la intensitat, la freqüència, el tipus d'exercici practicat, juntament amb els sistemes d'entrenament utilitzats1. La majoria dels estudis que tenen a veure amb lesions en veterans fan referència a homes. La tendència, amb l'augment de l'edat, és que siguin precisament els homes els qui majoritàriament participin en modalitats esportives intenses i competitives1.

El grup d'esportistes veterans inclou tant atletes amb un passat més o menys rellevant en el món de l'esport -és a dir, que coneixen l'activitat física, els seus mètodes d'entrenament, els períodes de descans, els cicles, l'alimentació, la recuperació- i també atletes que s'incorporen a l'activitat competitiva més endavant i sense una experiència ni preparació contrastades.

El sistema osteoarticular té un alt grau de plasticitat que li permet adaptar-se a l'estímul sotmès i aquesta versatilitat es manté durant tota la vida. L'expressió proteica muscular i les propietats individuals de contracció de la fibra muscular estan permanentment sotmeses i condicionades per l'entrenament a què és sotmesa2.

Basant-se en diversos estudis3,4, s'ha arribat a una sèrie de conclusions respecte del sistema muscular en els esportistes veterans que cal tenir en compte: la musculatura humana de l'esportista gran té un percentatge elevat de fibres musculars híbrides (enteses com les fibres que contenen 2 o més isoformes de cadenes pesants de miosina [CPM], mentre que les fibres musculars pures serien les que contenen només una isoforma de cadena pesant de miosina, també conegudes com a fibres I, IIa i IIx).

La forma pura de fibra muscular del tipus IIx es troba en l'esportista veterà en un percentatge molt baix. Això no significa que amb l'edat en el múscul disminueixi un tipus de fibra específic, sinó que les formes isomèriques pures de CPM es veuen minvades a favor de les formes híbrides5,6.

Andersen et al3 van publicar un estudi que feia referència a un possible error en la identificació dels isòmers de CPM respecte de les fibres híbrides. Aquest error es venia donat fonamentalment perquè les tècniques histoquímiques no eren efectives per diferenciar aquests isòmers de les formes híbrides. Però encara més, van aïllar i van identificar un alt percentatge de fibres híbrides de CPM en una població estudiada sedentària amb una edat mitjana de 88 anys.

L'entrenament de resistència en els esportistes sèniors incrementa la grandària muscular i la força, amb la peculiaritat que no varia la distribució del tipus de fibra, tal com s'ha posat de manifest en estudis mitjançant tècniques histoquímiques d'ATPasa7. La raó rau en un equilibri delicat que estableix l'exercici; d'una banda, l'envelliment augmentaria el tipus de fibra muscular híbrida, i per un altre, l'exercici periòdic de força les reduiria. D'aquesta manera, Klitgaard et al8 van demostrar que els atletes sèniors que continuaven fent un entrenament periòdic, independentment de l'activitat física realitzada prèviament, van manifestar una prevalença de fibres pures acompanyades d'una mínima proporció de les formes híbrides.

Adaptació muscular a l'exercici continuat en atletes veterans

Després d'uns anys d'entrenament periòdic i amb un predomini en l'exercici de resistència (que és la forma elegida per la majoria dels atletes veterans) es manté l'aptitud cardiovascular, i el múscul té un grau de plasticitat enorme, la qual es manté durant molt temps. L'expressió proteica de la fibra muscular i les propietats contràctils de la fibra muscular estan influenciades pel tipus d'entrenament. El múscul esquelètic és ràpidament adaptable a les demandes i ho fa amb un rang ampli de funcionalitat1.

L'entrenament constant en els atletes veterans atenua la pèrdua de massa muscular o sarcopènia que es produeix amb l'envelliment. S'ha demostrat9 que es millora la força muscular i es produeix un augment en la massa muscular. Potser una de les troballes més rellevants sigui l'evidència que després d'un període d'entrenament augmenta la velocitat contràctil de la fibra muscular, fet fonamental per preservar la funció del múscul en l'atleta sènior.

Lesions en l'atleta veterà

Els esportistes veterans es caracteritzen perquè fa més de 7 anys que corren, i corren uns 50 km per setmana, entrenen 6 sessions o més per setmana i utilitzen elements ortopèdics en el seu entrenament; aquestes característiques són les diferències més importants en relació amb els corredors joves.

Les lesions en veterans són més freqüents que en atletes joves. Una quarta part tenen 2 o més lesions en el període d'un any. Les 3 localitzacions anatòmiques més freqüents de lesió són el genoll, el peu i els isquiotibials; les lesions al tendó d'Aquil·les i en els bessons també es presenten amb freqüència. Les lesions meniscals també són mes freqüents que en els atletes joves1,10.

L'objectiu principal d'aquest estudi és descriure el nombre i els tipus de lesions esdevingudes en el Campionat d'Espanya d'Atletisme de Veterans, celebrat en Torremolinos (Màlaga) l'agost de 2005.

MÈTODES

La Reial Federació Espanyola d'Atletisme va registrar-hi 1.205 inscripcions, de les quals 912 eren homes (75,7%) i 292 dones (24,3%). Finalment, va participar-hi un total de 996 atletes: 762 homes (76,5%) i 234 dones (23,5%).

Assistència mèdica

Es van atendre tots els atletes que ho van sol·licitar al centre mèdic de la instal·lació, equipat per a aquesta finalitat assistencial del Campionat. El personal sanitari del dispositiu constava d'un metge especialista en medicina esportiva, una diplomada universitària d'infermeria i 2 diplomats en fisioteràpia.

Les assistències mèdiques van ser sol·licitades pels atletes lesionats i ateses en el 100% dels casos. Es va actuar mitjançant anamnesi i exploració per al diagnòstic de la patologia i tractament indicat mitjançant tractaments farmacològics, ortopèdics (embenats funcionals) i derivació als fisioterapeutes per a tractaments manuals, de descàrrega i/o manipulació.

Assistència de fisioteràpia

Es van atendre tots els atletes als quals es va proposar un tractament fisioterapèutic per derivació i indicació justificada del metge responsable.

Després de l'atenció mèdica, es van recollir dades de l'esportista lesionat sobre sexe, patologia, motiu de la consulta i lloc anatòmic lesionat.

RESULTATS

Es van realitzar 40 assistències mèdiques en total: 33 homes (82,5%) i 7 dones (17,5%). Les assistències fisioterapèutiques van ser 26: 22 homes (84,6 %) i 4 dones (15,4%) (taula I).

Les assistències mèdiques per patologies es presenten a la taula II.

Les ruptures fibril·lars van suposar un 15% del total de les assistències. Les més freqüents es van localitzar a la cara posterior de l'extremitat inferior (musculatura isquiotibial), seguides paral·lelament en percentatges per les de la musculatura adductora i el múscul recte anterior. Tots els atletes van ser participants de proves curtes (velocitat, salts de longitud i llançaments).

Les contractures musculars van suposar un 55% de totes les lesions diagnosticades. Aquí novament la musculatura isquiosural va ocupar el primer lloc de totes, seguida per la musculatura piramidal, adductora i dels bessons.

Les alteracions tendinoses van suposar un 12,5% del total de patologies. Les tendinosis rotulianes van significar el 40% del total de les lesions. La resta del grup el van completar una ruptura parcial del tendó d'Aquil·les (que va afectar un 80% del cos del tendó, en una llançadora de javelina), epitrocleïtis i fascitis plantar.

Per últim, el grup d'altres lesions va abraçar diversos esdeveniments, com les erosions per caigudes a la pista (en les arribades a meta), seguides de butllofes als peus, otitis aguda sense procés febril, lipotímies després d'esforços de gran intensitat i una consulta per una metatarsàlgia plantar que va correspondre a una fractura d'un os sesamoide.

DISCUSSIÓ

L'activitat física en els atletes grans ha crescut d'una manera important des de l'auge de l'esport popular en els anys vuitanta, la qual cosa ha portat a un augment en les activitats competitives i de recreació, la qual cosa fa necessari conèixer els aspectes relacionats amb la condició física i l'aparició de lesions. L'atletisme és una de les activitats esportives en què les exigències del nivell de condició física per a l'entrenament i la competició comporten l'aparició d'una gran proporció de lesions.

Aquest treball versa sobre les lesions produïdes durant el Campionat d'Espanya, però són també expressió de les lesions que apareixen durant la temporada d'entrenament i, sens dubte, encara més incrementades amb l'acumulació de competicions esportives (sèries de classificació, intervenció en diverses modalitats atlètiques, etc.).

Com ha quedat palès, el percentatge més gran de patologia relacionada amb la competició d'atletes veterans es va produir en la cara posterior del cuixa, dada que coincideix amb un estudi epidemiològic realitzat entre els anys 1970 y 198611; aquest estudi centra les seves estadístiques en la recollida de dades entre els anys 1970-1982 en una cohort de 6.313 esportistes entre 20 i 85 anys i participants en l'estudi Aeròbics Center Longitudinal Study, en què es localitzen la majoria de les lesions músculo-esquelètiques en l'extremitat inferior, sent en l'home el genoll (23,2%) el primer lloc anatòmic de lesió, seguit del turmell (7,5%) i, amb el mateix percentatge (5,7%), el tendó d'Aquil·les, els músculs isquiosurals i el tríceps sural. En les dones, el percentatge de lesions al genoll i en els isquiotibials seria molt semblant (22,3 i 5,4%, respectivament), un 8,7% al turmell i un percentatge molt menor al tendó d'Aquil·les (0,4%) i als bessons (2,1%)11.

El risc d'aparició d'una lesió augmenta 2,8 vegades com més gran és el grau de condició física (cardiorespiratòria), com la durada de l'entrenament per setmana. El perfil de l'esportista que es lesiona més és, segons l'estudi d'Hootman et al12, un subjecte de 41 a 60 anys, corredor, amb una moderada-alta durada en l'entrenament, un alt nivell de condició física, que ha patit lesions anteriors, que fa entrenament de potenciació muscular, que no fa exercicis de flexibilització muscular (stretching) i que sol realitzar majoritàriament exercicis cal·listènics, patró que és pràcticament igual per als dos sexes12.

Un recent treball descriptiu de Martín et al13, entorn de les lesions ateses en competició de la Copa d'Europa de Seleccions (atletes d'elit), descriu que el nombre més gran de lesions es donen a la cuixa i al genoll. Entre les patologies músculo-esquelètiques més freqüents van ser destacables les contusions, els esquinços, les tendinitis i les ruptures musculars. Aquestes dades són coincidents amb les d'aquest estudi, ja que les patologies més freqüents van ser les contractures i les ruptures fibril·lars. Predominen, amb molta diferència, la patologia localitzada en l'extremitat inferior (aquesta és la que suporta més estrès en la competició d'atletisme, independentment de sexe i edat), per bé que també es descriuen lesions en l'extremitat superior (epitrocleïtis).

Marti et al14 van descriure en el seu estudi que la durada dels símptomes postlesionals augmenta amb l'edat, la qual cosa ve donada pel fet que el sistema musculoesquelètic dels atletes veterans no sols necessita més temps per curar les lesions, sinó que també necessita més temps per reparar el dany microestructural produït per l'entrenament regular. En aquest estudi de Marti14 es troba una relació estadísticament significativa de la lesió amb l'alt quilometratge setmanal, la història prèvia de lesions i una alta motivació en l'entrenament amb un objectiu per a la competició, malgrat que no es van relacionar les lesions amb la velocitat mitjana de cursa en l'entrenament, el tipus de sabatilles utilitzades o el factor pes corporal. La tendinitis aquil·liana i les lesions de la musculatura sural (bessó) són les més freqüents en atletes veterans, tot corroborant-se en situació de competició, tant en l'estudi actual, com en d'altres13.

Incrementar els nivells de condició física de la població és un objectiu molt important, perquè disminueixen les malalties cardiovasculars, la diabetis, el càncer, l'obesitat i augmenta la longevitat, com també amb els hàbits "sans" de vida, però al mateix temps cal reduir l'aparició de lesions esportives, mitjançant el coneixement dels factors de risc associats a l'activitat física.

Un gran nombre de lesions esportives tenen relació amb l'edat, el sexe, les lesions antigues, la grandària corporal, la condició física, la força, la laxitud lligamentosa, el control motor, les característiques psicològiques i psicosocials, com també, tal com s'ha suggerit últimament, els temps de reacció grans a estímuls visuals són factors relacionats amb l'aparició de lesions esportives1.

Els factors biomecànics i les alteracions anatòmiques són els que poden ser detectats amb un pla de reconeixement mèdic esportiu i, si s'escau, poden ser objecte d'una prescripció adequada, tant del tipus com de la intensitat de l'exercici, per a la prevenció de la lesió esportiva.

CONCLUSIONS

- El 95% de les lesions descrites van ser musculoesquelètiques relacionades amb la competició atlètica.

- Al voltant del 80% es van localitzar a l'extremitat inferior i el 53% en la musculatura isquiotibial.

- El gran nombre de lesions i la seva tipologia justifiquen la intervenció d'un servei mèdic i fisioterapèutic especialitzats.

Agraïment

Al Sr. Fernando Marquina, de la Reial Federació Espanyola d'Atletisme, per la seva col·laboració tècnica.

Correspondència: Prof. Dr. José Ramón Alvero Cruz.

Escuela de Medicina de la Educación Física y del Deporte. Campus de Teatinos.

Edificio López de Peñalver, s/n. Facultad de Medicina.

Universidad de Málaga. 29071 Màlaga. Espanya.

Correu electrònic: alvero@uma.es