Set joves sans i en bona condició física foren sotmesos a dos tests de tolerància a la hipòxia a una altitud simulada de 3.000 m. El primer s’efectuà en una cambra hipobàrica i els segon en un tenda hipòxica. Es registraren diversos paràmetres cardiorespiratoris i la variabilitat de la freqüència cardíaca sota cada condició d’hipòxia. En comparació amb les condicions de normòxia, s’observà un decrement significatiu del 6 al 8% en la saturació de l’oxigen arterial (SpO2) en ambdues condicions d’hipòxia en repòs. L’exercici desencadenà descensos d’un 10% en SpO2 tot i l’increment del 27% del volum ventilatori minut. Tant els components de baixa (BF) com d’alta freqüència (AF) de la variabilitat del ritme cardíac van canviar significativament de la normòxia (BF: 37,1; AF: 62,9; BF/AF: 1,27) a la hipòxia hipobàrica (HH) (BF: 49,1; AF: 50,6; BF/AF: 1,96). Malgrat això, aquests canvis no s’apreciaren en condicions d’hipòxia normobàrica. Per tant, la variabilitat de la freqüència cardíaca té un comportament diferent en les dues condicions d’hipòxia, la qual cosa recolza la hipòtesi que l’hipòxia normobàrica i l’hipobàrica no suposen un estímul igual dels sistemes cardiovacular i respiratori. S’observà una correlació entre la modulació vagal i simpàtica en normòxia i l’SpO2 durant l’exercici en hipòxia hipobàrica (HH). Els subjectes amb major modulació simpàtica (BF%) en normòxia presenten major SpO2 durant l’exercici en HH (r = 0,808; p < 0,05) i els individus amb major modulació vagal (AF%) en normòxia tendeixen a SpO2 més baixa en exercici en HH (r = −0,636; p = 0,125). Sorgeix la possibilitat d’utilitzar aquesta correlació com a eina predictiva de la capacitat individual d’aclimatació a l’altitud.

Seven healthy young men were submitted twice to a hypoxia tolerance test at a simulated altitude (3000 m). Their first acute exposure was in a hypobaric chamber; and the second, in a hypoxic tent. Cardiorespiratory parameters and heart rate variability measurements were obtained under each hypoxic condition. A significant decrease of 6% to 8% compared to normal oxygen conditions was observed in arterial oxygen saturation (SpO2) in both hypoxic conditions at rest; whereas exercise led to decreases of 10% in SpO2 despite an increase of 27% in respiratory minute volume. The low frequency (LF) and high frequency (HF) components of heart rate variability significantly changed from normoxia (LF: 37.1, HF: 62.9, LF/HF: 1.27) to hypobaric hypoxia (HH) (LF: 49.1, HF: 50.6, LF/HF: 1.96). However, these changes were not observed under normobaric hypoxia. Thus, heart rate variability behaved differently in the two hypoxic conditions, supporting the hypothesis that normobaric hypoxia and hypobaric hypoxia are not equal stimuli to the cardiovascular and respiratory systems. A correlation was found between sympathetic and vagal modulations in normoxia and SpO2 at exercise under hypobaric hypoxia (HH). Individuals with higher sympathetic modulation (LF%) in normoxia had higher SpO2 at exercise under HH (r = 0.808; P < .05) and individuals with higher vagal modulation (HF%) in normoxia showed a trend to lower SpO2 in exercise under HH (r = −0.636; P = .125). This opens up the possibility of using this correlation as a tool for predicting the individual capacity to altitude acclimatization.