Introducció

El control bioquímic de l'entrenament es basa fonamentalment en l'avaluació dels canvis del metabolisme dirigits per la regulació neuroendocrina. Per aquest motiu, fa uns anys es va començar a estudiar el comportament hormonal, amb estudis tant de laboratori, com de camp, aplicant-hi càrregues físiques consistents en treballs inespecífics i específics de diversos esports.

La direcció adequada de la regulació neuroendocrina augmenta les disponibilitats de material energètic, com també la síntesi de proteïnes, necessària per a les estructures cel·lulars involucrades en l'exercici i els enzims que participen en les vies metabòliques que hi estan implicades. Els canvis que origina la reiteració d'aquest estímul, afecten totes les estructures cel·lulars, que incrementen la capacitat de desenvolupar el to muscular i el rendiment físic de l'esportista.

Amb la inclusió de diverses variables biomèdiques en el control sistemàtic de l'entrenament esportiu, es proporciona el complement necessari per a la retroalimentació que permet conèixer com, quan i per què dirigir la preparació dels esportistes vers els objectius proposats en cadascuna de les seves etapes. En el judo, com a esport tècnic que és, en el qual s'han de desenvolupar les capacitats motrius d'una manera molt específica, des de fa anys s'han utilitzat proves amb projeccions d'un contrari, que amb el temps s'han anat enriquint i perfeccionant.

En virtut que algunes hormones regulen l'activitat muscular i actuen com a activadores o inhibidores d'importants enzims del metabolisme energètic, s'ha considerat d'interès l'estudi d'aquestes hormones anabòliques més conegudes i del cortisol, com a marcador del catabolisme. Per fer-ho, es va aplicar en judokes del sexe femení de la preselecció nacional cubana una prova en què s'utilitza una tècnica específica d'aquesta disciplina esportiva.

Mètodes

L'estudi es va fer en 12 judokes del sexe femení pertanyents a la preselecció nacional, competidores en els esdeveniments de màxim nivell internacional i guanyadores de llocs destacats. L'edat mitjana ± desviació estàndard (DE) del grup va ser de 19,5 ± 1,8 anys, pes de 69,5 ± 21,5 kg i talla 166,2 ± 11,3 cm. Tenien un 22,4 ± 7,4 % de greix de dipòsit i una mitjana de consum màxim d'oxigen de 48,9 ± 9,3 ml/kg/min.

S'hi va aplicar una prova específica de projeccions, emprada sistemàticament per avaluar la velocitat-força en aquestes esportistes. Es va dur a terme el dilluns de l'inici de l'etapa de preparació especial i va ser la primera activitat esportiva del grup en aquella setmana. El protocol va consistir a fer que les judokes projectessin alternativament 2 ukes de la seva categoria, durant un minut, a la velocitat màxima que fos possible desplegar, d'acord amb la seva capacitat i amb la seva tècnica preferida, que és la utilitzada cada vegada que es fa aquest treball en els controls medico-pedagògics habituals1.

Es va determinar la freqüència cardíaca central en condicions de repòs, al final del treball i al tercer minut d'haver acabat l'exercici. Es van prendre mostres de sang de la vena cubital anterior, abans i després de l'aplicació de les proves (tercer minut), per analitzar-ne les concentracions sanguínies de lactat, cortisol, somatotrofina (SH) i prolactina. Per al lactat es va emprar el mètode enzimàtic, amb estoigs de l'empresa Böheringer, estoigs de l'empresa Amersham per a la prolactina i el cortisol i reactius de producció nacional per a l'hormona del creixement

Es van calcular les estadístiques descriptives, i s'hi va aplicar el test de rangs de Wilcoxon, per determinar el nivell de significació de les diferències entre abans i després de fer la prova. Es va acceptar com a significatiu un α ≤ 0,05 i es va utilitzar el paquet estadístic SPSS-W 11.5 en un ordinador Pentium IV.

Resultats

Els resultats obtinguts es presenten com a valors mitjans ± DE, mínims i màxims, de cada variable estudiada. A la taula I es descriuen els valors de freqüència cardíaca i lactat en sang trobats abans i després del protocol. A més, es presenta el nombre de projeccions realitzades durant l'execució de la prova.

La freqüència cardíaca va mostrar diferències altament significatives (p ≤ 0,01) entre els valors de repòs, al final de la càrrega i en el tercer minut de la recuperació, i es va esdevenir el mateix amb la concentració de lactat en sang. Tant les seves DE com els seus valors mínims i màxims, indiquen una alta variabilitat d'indicadors. Llevat del nombre de projeccions, amb una DE i una diferència entre el valor mínim i màxim baixes. L'increment del lactat en sang va ser molt superior al que es va trobar en la freqüència cardíaca.

A la taula II es presenten els valors de repòs i postcàrrega de les 3 hormones estudiades. Tant l'hormona SH com el cortisol van mostrar diferències estadísticament significatives en el valor de postcàrrega amb relació al repòs (p = 0,01 i p = 0,05, respectivament). La prolactina va presentar tendència a incrementar-se, però sense proporcions estadísticament significatives. La figura 1 mostra la direcció i la magnitud dels canvis observats en aquestes 3 hormones.

Discusió

Tot i que es presenta la mitjana general del nombre de projeccions realitzades pels esportistes sense tenir en compte la categoria de pes corporal, les diferències entre els valors mínim i màxim va ser de només 7 projeccions. El criteri pràctic és que en les categories de menys pes corporal es fa un volum relatiu de treball més gran que en les categories més pesants, però en aquest cas no van ser significatives les diferències com es podia esperar entre categories de pesos tan dissemblants.

Això pot indicar que en la mesura que s'arriba a un nombre determinat de projeccions per unitat de temps, apareix la fatiga muscular, independentment del pes corporal, la qual cosa estaria determinat pel fet que el treball es fa amb ukes de pesos semblants, i això compensa en certa mesura les possibles diferències. A més, cal tenir en compte que en la mesura que les judokes de més pes tinguin una millor preparació, aquestes diferències de les seves capacitats han de ser menors. Això podria ser objecte d'estudi en recerques futures, tot classificant la mostra per categories de pes.

La freqüència cardíaca de repòs mostra valors semblants als reportats en aquest univers en altres estudis1. Els valors aconseguits després de l'esforç, els seus increments i els comportaments observats en el tercer minut de la recuperació, indiquen que s'ha fet una càrrega màxima des del punt de vista cardiovascular i coincideixen amb els reportats anteriorment en aquestes esportistes en proves similars1.

Les concentracions de lactat plàsmic trobades abans de l'exercici, estan dins el rang proposat per a aquesta variable en aquestes condicions2. Els valors postcàrrega d'aquest metabòlit s'han utilitzat com a marcador biològic de l'esforç en aquest esport, per la seva relació amb la intensitat del treball realitzat2, i aconsegueixen nivells relativament alts, que denoten les característiques anaeròbies d'aquesta prova, la qual exigeix un elevat component làctic.

S'ha observat que la concentració de lactat plàsmic pot augmentar fins a 10 vegades als 3 minuts d'iniciar-se els combats3, i que per tant cal preparar els judokes per suportar aquest tipus de treball i obtenir avantatges sobre el contrari en aquestes condicions de caràcter metabòlic.

Els increments aconseguits després de la prova velocitat-força en les judokes indiquen que es tracta d'un esforç intens amb una sobrecàrrega en el cicle de Krebs, observada sovint durant molts dels esforços realitzats en la preparació d'aquestes esportistes per al combat. El treball realitzat en les competicions i l'entrenament dels judokes, ve donat per diverses sèries d'esforços molt intensos, que duren entre 15 i 30 s, amb intervals molt breus. En judokes homes s'han registrat valors de 12,1 i 15,9 mmol/l en repeticions successives de projeccions realitzades amb tècnica de seoi-nage4. Tanmateix, en determinats moments i fonamentalment en el treball del tachi-waza (tècnica de peus), predominen les accions explosives i, en conseqüència, l'obtenció d'energia per la via alàctica.

Hi ha relació entre la resposta metabòlica i el subministrament de nutrients abans i després de l'entrenament. També de la resposta amb la intensitat i el volum de l'estímul de l'entrenament, amb la massa muscular involucrada, les pauses i la freqüència de repetició. L'adaptació a llarg termini de la funció neuroendocrina sembla mínima, però s'ha considerat com un element important de la remodelació.

El control biomèdic de l'entrenament permet que amb l'estudi de variables tan senzilles com el mesurament de la freqüència cardíaca i el lactat en sang, es pugui ajudar l'entrenador en la seva funció de dosificació de les càrregues físiques. Si a aquests indicadors, s'hi afegeixen estudis hormonals, relativament costosos però d'una gran utilitat, es pot fer un control de més qualitat.

La SH és una hormona anabòlica a la qual s'atribueix un paper determinant en les respostes agudes a l'exercici d'alta intensitat i actua com a moduladora, per a l'adaptació dels processos anabòlics a llarg termini. Diversos autors estan d'acord que l'horari del dia no afecta la magnitud de la resposta de l'SH a l'exercici5.

En les judokes incloses en aquesta investigació, l'SH incrementa les seves concentracions en sang en una proporció pròxima al 200% (fig. 1), tot indicant que la seva resposta és molt sensible a l'esforç realitzat, que és de curta durada, però d'intensitat elevada. S'ha demostrat que els esportistes entrenats en treballs de força màxima, mostren increments significatius amb aquest tipus d'exercicis6.

Figura 1 Diferències entre els valors en repòs i posteriors a l'exercici (%)

La majoria dels estudis hormonals realitzats en esportistes han tingut homes com a subjectes, la qual cosa determina la manca de referències per a l'anàlisi de moltes troballes en aquesta recerca. Per aquesta raó, és important assenyalar que els valors basals observats en aquestes judokes estan dins els rangs de normalitat establerts per al seu sexe, edat i la resta de característiques.

El comportament dels resultats obtinguts en una investigació feta amb dones, també pot estar afectat per les particularitats menstruals del grup. En dones amb aquest tipus de trastorns, els valors basals i els pics més alts, corresponen a les esportistes amenorreiques, seguides de les que presenten oligomenorrea7. Les judokes incloses en aquest estudi presentaven un comportament de la seva fórmula i de la resta de característiques menstruals, normals, i no estaven utilitzant anticonceptius de tipus hormonal.

Linnamo et al8 van trobar els increments més grans de l'SH en els homes. Les dones físicament actives que va estudiar, van presentar un increment significatiu, més gran amb el treball contra resistències d'alta intensitat que amb el submàxim i el de força explosiva. Si es té en compte que l'esforç realitzat en la prova, combina la rapidesa amb la força, i que aquesta mostra està constituïda per esportistes d'alt rendiment a la més alta escala internacional, això podria explicar aquesta resposta menys accentuada en un treball de velocitat-força.

La prolactina ha estat relacionada amb freqüència amb les experiències estressants, per la qual cosa alguns autors també l'han considerada com una hormona d'estrès. En aquestes judokes, des d'un valor basal ajustat amb el que es troba en la població de què procedeixen, es produeix una tendència a l'increment que no aconsegueix nivells significatius.

En estudi amb lluitadors adolescents i controls actius del sexe masculí durant una preparació entre 3,5 i 4 mesos per identificar l'efecte de la restricció dietètica, no es van trobar canvis atribuïbles a la pèrdua de pes i a l'entrenament de lluita, tot observant-se, a més, que els valors es mantenen en el rang fisiològic.9

En l'anàlisi d'altres factors, Suay et al10, en un estudi amb judokes masculins, no van trobar diferències significatives de la concentració de prolactina en sang entre abans i després d'una sessió de control amb un increment del 15%, mentre que en combats va ser superior al 70% i en una prova ergomètrica va ser de 36%. Amb un augment més gran en la competència, atribuïble a l'estrès.

Un altre factor per considerar en la resposta de la prolactina a l'esforç físic és la temperatura ambiental en què es dóna. Low et al11 van observar durant l'estrès de la calor, augments significatius en condicions actives i passives, tot demostrant que els augments de la temperatura central són l'estímul clau per a l'alliberament de prolactina, la qual pot ser un marcador d'activitat serotoninèrgica i dopaminèrgica relacionada amb la fatiga central durant l'exercici en condicions de calor.

El fet que es presentin canvis no significatius, fa sospitar que pot ser una hormona sensible a esforços d'altres característiques, aspecte que caldrà explorar més a fons. D'altra banda, la inclusió d'aquesta hormona com a instrument de control de l'entrenament exigiria controlar la temperatura, aspecte que no va ser un dels objectius d'aquesta investigació.

El cortisol és una hormona que augmenta el catabolisme de les proteïnes durant l'exercici, i allibera aminoàcids per a la gluconeogènesi hepàtica. En acció conjunta amb el glucagó, estimula la gluconeogènesi, tot proporcionant més combustible. La seva resposta fisiològica i l'adaptació a l'entrenament modulen els processos catabòlics i l'equilibri metabòlic12. Té provada ritmicitat circadiana, amb valors més alts al matí i afectant el metabolisme de les proteïnes fonamentalment en aquest moment del dia12,5.

En el cas del judo, s'ha considerat que els nivells alts de cortisol faciliten un estat apropiat per al combat, en reforçar la disponibilitat d'energia, juntament amb una alta motivació per guanyar així com la confiança en un mateix, fet que afavoreix la competitivitat i la capacitat per fer el màxim esforç10.

Les judokes incloses en aquest estudi presentaven, abans de la prova, una concentració mitjana de 585,2 μmol/l, que davalla significativament a 476,8 μmol/l (p ≤30,05) després de l'esforç, la qual cosa podria indicar que independentment del tipus d'exercici realitzat, la durada d'aquest és la principal determinant per a la resposta positiva d'aquesta hormona.

Karacabey et al13 van estudiar 3 grups de dones: atletes amb prova aeròbia de 30 min en cinta; atletes amb test de Wingate durant 30 s, i controls sedentàries. Va observar un increment immediat significatiu en el treball aerobi i un descens immediat no significatiu en l'anaerobi. Aquests resultats coincideixen amb la direcció dels canvis trobats en aquest estudi i fan suposar que el major decrement trobat en aquestes judokes podria estar influït per característiques com la durada, la participació d'una major massa muscular i la distinta intensitat del treball de les projeccions.

Tremblay et al14 van estudiar la resposta hormonal anabòlica i catabòlica a exercicis de resistència i potència en subjectes de nivells diferents d'entrenament en ambdues qualitats. L'ambient catabòlic observat durant la sessió d'exercicis de resistència a la força indica una resposta més relacionada amb la intensitat que amb el tipus o el volum de treball. De tot plegat es conclou que el nivell i tipus d'entrenament rebut tenen influència en la resposta, com també que el treball de resistència a la força provoca un major alliberament hormonal a la sang.

En aquest estudi es va trobar disminució del cortisol després de l'esforç, malgrat que aquest va ser intens. La resposta pot estar relacionada amb l'alt nivell de mestria i d'adaptació de les esportistes estudiades a l'execució de càrregues físiques d'alta intensitat. No obstant això, se sap que els increments de cortisol s'observen fonamentalment en treballs de durada superior als 15 min., i sent les càrregues curtes més mobilitzadores de les catecolamines.

Aquesta hormona, té un comportament més aviat controvertit, ja que la seva resposta de vegades és d'increment i, d'altres de decrement, com també que és modulada per l'horari del dia en què es fa l'esforç, la qual cosa n'ha fet difícil la caracterització. En la figura 1 apareixen les respostes d'increment de les 2 hormones anabòliques estudiades (SH i prolactina [PRL]) i disminució del cortisol en les atletes de judo producte de l'execució de la prova de camp duta a terme.

Les diferències entre protocols quant a volum, intensitat i freqüència del treball, i també respecte del tipus de mitjans emprats en l'administració, són un altre element que tendeix a diversificar els resultats obtinguts pels investigadors. L'ús de diversos fluids com a mostra, el mètode de recollida d'aquestes, el seu processament, els reactius i l'equipament utilitzats, juntament amb les diferències en les unitats de mesurament adoptades, són altres aspectes que influencien la gran diversitat de resultats obtinguts en els estudis d'aquesta hormona.

Això ha comportat que des de ja fa diverses dècades s'estiguin avaluant aquests canvis i els resultats obtinguts a fi d'identificar l'eficàcia i eficiència de l'entrenament rebut i exercir l'adequat control de la preparació de l'esportista, per la qual cosa és necessari buscar mètodes i vies que permetin la seva estandardització.

En conclusió, els resultats d'aquest estudi indiquen que la sensibilitat de la SH i el cortisol fan recomanable el seu ús en el control mèdic de l'entrenament esportiu encara que es requereixen estudis complementaris que permetin caracteritzar el seu comportament per a cada tipus, volum i intensitat de treball, la qual cosa està molt relacionat amb l'etapa de preparació en què es troba l'esportista. En el cas del judo es considera necessari precisar les particularitats de la resposta d'aquestes hormones estudiant als subjectes classificats segons les divisions de pesos en què competeixen.

Correspondència:

Dra. Maria Evelina Almenares Pujadas.

Carrer 92-B n.º 6116, Marianao. La Habana. Cuba.

Correu electrònic: eap@infomed.sld.cu.