INTRODUCCIÓ

L'activitat esportiva exigeix executar moviments harmònics i ben estructurats, en què la integració de diferents sistemes -entre els quals hi ha el sistema nerviós central (SNC) i el sistema musculoesquelètic- té un paper fonamental per a l'èxit del gest esportiu.

La representació motora es basa en un conjunt de moviments ben apresos sorgits d'un aprenentatge previ; llavors l'acció s'automatitza i s'emmagatzema en la memòria per a l'ús posterior1. Se suggereix que l'escorça parietal i frontal són els substrats neuronals on s'emmagatzemen les representacions internes de les accions motores. Les neurones a l'escorça han de codificar els aspectes dinàmics de moviment, de direcció i de força.

Les representacions motores poden presentar dos models d'activació cerebral que poden actuar d'una manera aïllada o simultània: un model que activa l'escorça parietal i frontal que transfereix les informacions sensoriomotores i moviments automatitzats, i un altre model que activa l'escorça parietal, prefrontal i frontal, que s'utilitza per a la planificació i preparació i l'aprenentatge motor2. Les vies del sistema visual de Goodale podrien exercir un paper determinant en la transformació de les representacions motores en moviment3.

En atletes amb discapacitat intel·lectual (DI), l'activitat esportiva està influenciada per les seves alteracions, per característiques morfofuncionals pròpies de la seva patologia i per la gravetat del dany neuromuscular.

Definim la DI com l'estat caracteritzat per limitacions significatives en el funcionament intel·lectual i la conducta adaptativa que es manifesta en activitats pràctiques, socials i conceptuals, amb inici anterior als 18 anys4. Clínicament, la DI es caracteritza per dimorfisme típic, hiperlaxitud articular i hipotonia muscular, presents aquestes últimes en el 85% dels casos.

La DI presenta diverses etiologies, sent la causa genètica més freqüent la síndrome de Down, en què hi ha una trisomia del cromosoma 21 per la no disjunció en la meiosi en el 95% dels casos. La incidència a Cuba és de 7,8 per 10.000 nascuts vius; al Japó, de 4 per 10.000; als Estats Units, de 10,4 per 10.000, i és més freqüent en edats maternes avançades5.

Una altra causa de DI és el consum d'alcohol durant l'embaràs, que produeix la síndrome fetal alcohòlica. L'alcohol o els seus derivats acetilaldehids interfereixen en els processos metabòlics necessaris per al desenvolupament de l'encèfal durant l'embriogènesi. S'esdevé entre el 30 i el 50% de les mares que consumeixen alcohol durant l'embaràs6. Condicions perinatals com les distòcies de part, el part preterme, els fetus menors de 32 setmanes i de pes menor de 1.500 g, i la hipòxia neonatal poden produir dany cerebral i provocar DI. Els antecedents de DI en familiars de primer grau són elements importants per suggerir una herència multifactorial quan s'exclouen altres causes conegudes.

La bibliografia consultada afirma que en el 10 al 50% dels casos amb DI no se'n pot precisar la causa7. Pitetti et al8 assenyalen en estudis realitzats amb dinamometria isocinètica que els discapacitats intel·lectuals presenten valors inferiors de força muscular en tots els grups d'edat respecte de la població sana8. Horvat, en comparar la força muscular d'individus amb síndrome de Down i d'altres amb DI d'una altra etiologia, va trobar resultats significativament menors en els primers.

La finalitat del nostre estudi va ser determinar la relació entre l'activitat esportiva i l'etiologia i el grau de discapacitat, per a la qual cosa vam estudiar 30 atletes que van participar en els Juegos Nacionales de Olimpiadas Especiales en aixecament de pesos. Els resultats obtinguts mostren que els atletes amb DI lleu van aconseguir més bons resultats en les tres modalitats en què van competir que no pas aquells amb un grau més elevat de discapacitat; els atletes amb síndrome de Down van assolir resultats inferiors a altres atletes amb la mateixa gravetat de discapacitat.

MATERIAL I MÈTODE

Es van estudiar 30 atletes masculins amb discapacitat intel·lectual, que van participar en els Juegos Nacionales de Olimpiadas Especiales en aixecament de pesos, sense limitació fisicomotora, als quals es van determinar les variables següents de classificació:

• Edat cronològica. Es va anotar la data de naixement del seu carnet d'identificació.

• Pes. Determinat amb una balança de contrapès DETECTO, amb l'atleta vestit només amb roba interior.

• Etiologia. Entrevista amb el tutor i dades recollides de la història clínica.

• Grau de discapacitat. Dades recollides de la història clínica.

Com a activitat esportiva es va aplicar la fórmula total de Schwartz, que consisteix a multiplicar el pes aixecat per un coeficient determinat per al seu pes corporal (regla 1·10 a 13 de la Federació Internacional d'Halterofília [IPF]), en cadascuna de les modalitats de competició.

Modalitats

• Pressió de banc. L'atleta ha de col·locar·se estirat damunt del banc amb el cap, el tronc i els glutis enganxats a aquest, i amb els peus plans damunt del terra, i mantenir aquesta posició mentre executi l'aixecament (regla D 1·9 de la IPF).

• Aixecament directe. Aixecament de pes mort. La barra s'ha de col·locar horitzontalment davant els peus de l'atleta, que l'ha d'agafar amb una presa optativa amb ambdues mans i aixecar·la amb un moviment continu fins a posar·la vertical (regla D 1·2 de la IPF).

• Esquat o flexió de cames. L'atleta s'ha de col·locar amb el tronc dret, la part superior de la barra transversal en posició horitzontal respecte de les espatlles, les mans agafant la barra i els peus plans sobre la plataforma, aleshores flexionar les cames fins a formar un angle no menor de 90 graus (regla D 1·6 de la IPF).

Anàlisi estadística

Les dades obtingudes de cada grup es presenten com a mitjanes, medianes i desviacions estàndard. Per comparar·les es va utilitzar el test de Mann·Whitney. Les diferències van ser considerades estadísticament significatives amb valors de p <0 05

Es va obtenir el consentiment informat de tots els atletes per emprendre aquest estudi.

DISCUSSIÓ

En la nostra recerca vam trobar com a etiologia més freqüent de DI la síndrome de Down, amb 7 atletes (23%), seguida per les distòcies de part, amb 5 atletes (16,5%). Només van ser superats per les causes desconegudes amb 9 atletes (30%) (taula I). Aquests percentatges coincideixen amb la bibliografia revisada, que la situen entre un 10 i un 50%9,10.

Quant al grau de discapacitat, va predominar el grau de DI lleu amb 19 atletes (63,3%). El grau moderat es va observar en 7 atletes amb síndrome de Down i 4 presentaven etiologia que no va poder ser definida. L'edat i el pes corporal dels grups estudiats no va presentar diferències significatives (taules II i III).

Es va observar que els atletes amb DI moderada van obtenir resultats esportius significativament menors respecte dels atletes amb DI lleu, en les tres modalitats en què es va competir: pressió de banc, aixecament directe i esquat (taula IV). Això es pot explicar per la presència de 7 atletes amb síndrome de Down que constituïen una part d'aquest grup.

Pitetti et al8,12 assenyalen en estudis realitzats amb dinamometria isocinètica que els discapacitats amb síndrome de Down presenten valors baixos de força muscular en braços i cames.

Quan vam comparar l'activitat esportiva dels atletes amb síndrome de Down respecte d'altres amb el mateix grau de discapacitat però d'etiologia diferent, els primers van mostrar valors més baixos (p <0 05 en aixecament directe i esquat taula v aquests resultats coincideixen amb estudis d altres autors 12,13.

Horvat et al12, en comparar la força muscular d'individus amb síndrome de Down i altres discapacitats causades per una altra etiologia, van trobar resultats significativament menors en els primers.

Estudis realitzats amb dinamometria isocinètica per determinar la força muscular dels pacients amb síndrome de Down van mostrar valors significativament menors durant l'abducció de maluc i extensió de l'articulació del genoll, respecte del grup control14.

La força muscular en el quàdriceps i bíceps femoral va ser significativament menor en joves atletes amb discapacitat intel·lectual respecte del grup control, en diversos angles mesurats amb dinamometria isocinètica (Cybex II)15.

En estudi comparatiu entre subjectes amb síndrome de Down, persones amb discapacitat intel·lectual sense síndrome de Down i subjectes sedentaris, en mesurar el pic de rotació mitjançant dinamometria isocinètica a velocitats angulars de 60 i 90 graus/segon amb Cybex 340 en la flexoextensió del colze, es van trobar valors més baixos en el primer grup, i amb una diferència significativa entre els subjectes amb síndrome de Down i els subjectes sedentaris16.

Cal esmentar que els pacients amb síndrome de Down poden ser més sensibles a la fatiga, a causa de l'estrès oxidatiu que provoca l'exercici i l'àmbit competitiu, ja que les cèl·lules trisòmiques posseeixen una sobreexpressió de l'enzim superòxid dismutasa, perquè el seu gen SOD·1 està en el cromosoma 21 q22.1, la qual cosa altera el metabolisme de les espècies reactives d'oxigen, amb la formació posterior de radicals hidròxils, considerats l'oxidant natural més potent17,18.

CONCLUSIONS

Nombrosos estudis coincideixen que la força muscular en subjectes amb síndrome de Down és menor que en subjectes amb discapacitat intel·lectual d'altres causes. Considerem que la promoció de l'activitat física en aquesta població constitueix un sistema de suport per reduir els factors de risc associats al sedentarisme, en elevar la capacitat cardio·respiratòria, la força muscular, i proporcionar·los un grau de capacitació més elevat.

Correspondència: Carlos Alberto Morales Salas (camsalas@infomed.sld.cu).

Rebut el 21 de juliol de 2008 / Acceptat el 15 d'abril de 2009.