Introduction: Heart rate variability (HRV) is a non-invasive tool for studying autonomic modulation of cardiovascular function. According to the specificity principle of training, each type of exercise causes specific adaptations. However, whether this concept also applies to HRV has not been established. The aim of this study was to compare the spectral components of HRV between endurance-trained and strength-trained young men.
Material and methods: Cross sectional analytical descriptive study. Spectral components of HRV at rest were analysed from short records in 12 runners, 10 weight lifters and 11 not physically active control subjects.
Results: Endurance-trained subjects showed the lowest values in the low frequency component (LF) and the highest values at high frequency (HF), but these differences were not statistically significant. Total spectral power was similar in all groups (P = .103), as well as the ratio of low frequency components divided into high frequency (LF/HF) (P = .094). Heart rate at rest in aerobically trained group was significantly lower compared to strength-trained group (P < .01) and controls (P < .001).
Conclusions: The results showed no effect of long-term regular aerobic or anaerobic physical training, on spectral components of HRV. In our aerobically trained subjects, rest bradycardia was not explained by changes in the autonomic control of cardiovascular function.
Introducció: La variabilitat de la freqüència cardíaca (VFC) permet estudiar de forma no invasiva la modulació autonòmica de la funció cardiovascular. Segons el principi d’especificitat de l’entrenament, cada tipus d’exercici produeix adaptacions específiques. Això no obstant, no s’ha establert si aquest concepte també és aplicable a la VFC. El present estudi té com a objectiu comparar els components espectrals de la VFC en homes joves entrenats aeròbicament i anaeròbicament.
Material i mètodes: Estudi analiticodescriptiu de tall transversal. S’analitzaren els components espectrals de la VFC en repòs a partir de registres curts de 12 corredors, 10 aixecadors de pes i 11 subjectes control, no actius físicament.
Resultats: Els subjectes entrenats aeròbicament presentaren els valors més baixos en el component de baixa freqüència (BF) i els valors més alts en el d’alta freqüència (AF), però aquestes diferències no foren significatives estadísticament. El poder espectral total fou similar en tots els grups (p = 0,103), al igual que la relació del component de BF dividit en el d’AF (p = 0,094). La freqüència cardíaca en repòs en el grup entrenat aeròbicament fou significativament menor en relació al grup entrenat anaeròbicament (p < 0,01) i al control (p < 0,001).
Conclusions: Els resultats no mostraren efecte de l’entrenament físic regular a llarg termini, tant si era aeròbic com anaeròbic, sobre els components espectrals de la VFC. La bradicàrdia en repòs observada en els nostres subjectes d’estudi entrenats aeròbicament no s’explica per canvis en el control autonòmic de la funció cardiovascular.