La pulsioximetria s’utilitza per determinar el percentatge de saturació d’oxigen que hi ha a la sang. La seva característica més important és que es tracta d’un mètode no invasiu i relativament econòmic. Hi ha pocs estudis que relacionin la pulsioximetria amb l’activitat física i la majoria són clínics. Els autors revisen la definició de l’oximetria de pols i els fonaments sobre els quals es basa. Es revisa l’aplicació de la pulsioximetria en les proves d’esforç màxim, així com el comportament de la saturació d’oxigen a la sang durant la realització de proves d’esforç màxim. A més, es revisen els diferents estudis sobre els valors de saturació d’oxigen a la sang durant la realització d’exercici físic i la seva correlació amb altres variables ventilatòries. S’analitzen les conseqüències de l’ús de la pulsioximetria en proves d’esforç màxim.

Pulse oximetry is used to determine the percentage saturation of oxygen in blood. Its main feature is that it is a noninvasive and relatively inexpensive. There are few studies relating physical activity and pulse oximetry with most abundant studies are clinical trials. The authors review the definition of pulse oximetry, the grounds upon which it is based. We review the application of pulse oximetry to maximum exercise testing, and the behavior of oxygen saturation in the blood for testing of maximum effort. In addition, different studies on the oxygen saturation values in blood during physical exercise and its correlation with other ventilatory variables. We analyze the consequences of the use of pulse oximetry in tests of maximal effort.