Vagi per endavant els abundants beneficis que la pràctica del ciclisme té per a la salut com les millores a nivell cardiovascular, disminució de la mortalitat, del greix corporal, dels riscos cardiovasculars i de patir diferents tipus de càncer1. No obstant, hem d’assegurar la salut present o futura del practicant, fent més segura aquesta pràctica i minimitzant els riscos.
En el cas de l’esportista adolescent, en moltes ocasions, la línia que separa beneficis i perjudicis és estreta. Centrant-nos en el tema que ens ocupa, la major part del desenvolupament de l’esquelet humà es produeix durant la infantesa i adolescència i determina en gran mesura la salut òssia futura2. Mentre que moltes modalitats esportives, principalment aquelles que es realitzen suportant el pes corporal total s’associen a increments de contingut mineral3, aquelles que no ho fan, com el ciclisme, semblen associar-se amb una adquisició de massa òssia menor4, malgrat que les dades de la població adolescent són molt limitades5, 6.
En general, podem dir que en adults l’entrenament del ciclisme sembla tenir un efecte, en el millor dels casos, neutre sobre la salut òssia, amb una gran proporció de ciclistes professionals en risc d’osteopènia o osteoporosi7. Sobretot, la modalitat de ciclisme de carretera practicat a nivell professional front a una pràctica d’esbarjo i front a d’altres modalitats com el ciclisme de muntanya8.
Recentment s’ha establert una línia d’investigació sobre això finançada per l’Institut de Salut Carles III (DPS2008-56.009) amb l’objectiu d’observar l’estatus de l’os del ciclista adolescent i l’efecte de la pràctica del ciclisme durant l’adolescència. Les primeres dades mostren que ciclistes adolescents espanyols amb una mitjana de 10 hores d’entrenament a la setmana presenten nivells de massa òssia menors als adolescents de la seva edat que no practiquen cap esport de manera competitiva4. A més, hem pogut observar que a partir dels 17 anys les diferències són més evidents, suggerint que la pràctica intensa del ciclisme sembla disminuir o alentir el desenvolupament ossi4.Tot i que el tema és de gran importància, el seu estudi sembla complicat. La peculiaritat d’entrenament individualitzat d’aquesta disciplina fa que la dispersió de la joventut sigui una dificultat important per a la participació en aquests estudis. La tradició en l’entrenament també dificulta la intervenció en aquesta població d’esportistes reticents a canvis en les seves rutines. En aquest sentit, seria desitjable que tant federacions com clubs i entrenadors es fessin ressò de la problemàtica i motivar als ciclistes adolescents a incloure dins els seus entrenaments exercicis més osteogènics, com l’entrenament de força o els salts pliomètrics que ajudin a estimular el desenvolupament normal de l’esquelet.
Autor per a correspondència. joseant@unizar.es
