El triatló combina 3 modalitats esportives de resistència i requereix unes característiques físiques per optimitzar el rendiment de cada segment. L’objectiu fou determinar el perfil morfològic del triatleta. S’analitzaren retrospectivament 153 protocols que incloïen: pes, talla, perímetres, diàmetres, longituds i plecs cutanis. Es dividiren les mostres, masculina i femenina, en sènior i júnior, i les sènior en primer i segon nivell competitiu.
El somatotip fou ectomesomòrfic, tret del de les dones júnior, que fou central. Els sènior tingueren un percentatge greixós menor (Whiters, 1987) que els júnior (homes 7,4 vs 8,5; dones 13,9 vs 16,8), i les dones de nivell 1 respecte al 2 (11,8 vs 16,2). La massa muscular (Lee, 2000) fou major en sènior respecte als júnior, en homes en quilos (32,1 vs 30,9) i en dones en percentatge (42,8 vs 41); les dones de nivell 1 respecte al 2 (44,2 vs 41,2). Les àrees musculars transversals (Heysmfield, 1982) foren majors en homes sènior en braç i cuixa respecte als júnior, i dones sènior de nivell 1 major en la cuixa en relació al 2. Els índexs se situaren en rang mitjà, i els homes sènior tingueren un índex braquial major que els júnior.
Els homes no assoleixen el desenvolupament musculoesquelètic del tren superior fins a l’etapa sènior, mentre que les dones l’assoleixen a l’etapa júnior. El nivell de rendiment de les dones sènior ve marcat per l’edat i uns nivells de greix més baixos. Cal que els triatletes tinguin un pes amb baix percentatge de greix i un component musculoesquelètic de rang mitjà.