Introducció

Les lesions musculars són la causa principal d’absència del joc en el futbol professional, i se’n produeixen 8 aproximadament per cada 1.000 hores de pràctica. La incidència de lesions és superior en els partits que en els entrenaments. A les darreres dues dècades les lesions més freqüents a l’esport d’elit han variat, i actualment les més comunes són les lesions de la musculatura isquiotibial, que causen més pèrdues de temps de joc que cap altre grup de músculs1.

Fins a 50 lesions de tot tipus es produeixen per temporada en un equip de futbol compost per 25 jugadors2, i de totes les lesions que provoquen una pèrdua de temps de joc, les lesions musculars representen entre un 20 i un 37%3. D’aquestes darreres, el 65% es produeixen durant la competició, mentre que el 35% restant s’esdevé durant les sessions d’entrenament4.

Les lesions de la part posterior de la cuixa són una de les principals en els futbolistes, i les de la musculatura isquiotibial representen entre un 12 i un 16%2,3,5-7.

Les lesions de la musculatura isquiotibial en el futbol no tenen la mateixa prevalença en una part que en una altra. Així, destaquen les del bíceps femoral per damunt de les dels músculs semitendinós i semimembranós8-10. El 34,2% de les lesions afecten més d’una part8, i els grups més comuns són les dues porcions del bíceps femoral (13,1%) i la porció llarga del bíceps femoral, juntament amb el semitendinós (23,6%). A més, en el 10,5% de les lesions registrades estan implicades les 4 porcions proximals.

Pel que fa a la localització, també es veuen diferències entre les lesions miotendinoses i intramusculars, essent la unió miotendinosa del bíceps femoral la més lesionada9.

El patró típic de lesió és el resultat d’un estirament excessiu de la unitat miotendinosa, normalment produïda durant accions de velocitat o salt, ambdues explosives8,10.

Els principals factors de risc que esmenta la bibliografia11 són l’edat, una lesió prèvia, la flexibilitat, la força, l’estabilitat del core, la fatiga i la pròpia arquitectura del múscul. No obstant, han sorgit controvèrsies sobre diferents factors. A més, es constaten altres factors independents, com la lesió prèvia i l’edat, sobre els que no es pot actuar1.

Aquest estudi té per objectiu analitzar els factors de risc de les distensions de la musculatura dels isquiotibials en el futbol i com seleccionar correctament els exercicis de força per prevenir les lesions, segons la seva incidència i localització a les diferents porcions musculars.

Metodologia

Es realitzà una revisió bibliogràfica a la base de dades Pub-Med amb les estratègies de cerca següents: («hamstring» OR «hamstrings») AND («injury» OR «injuries» OR «prevention» OR «MRI» OR «Magnetic resonance imaging» OR «risk factor» OR «eccentric strength») en registres anteriors a l’1 de gener de 2018. Dels 3.475 registres localitzats, 166 van ser rebutjats perquè no estaven escrits en anglès i 436 van ser rebutjats perquè eren anteriors a l’any 2000. Es llegí el títol i el resum de 2.873 registres, posteriorment en foren eliminats 2.815 perquè no complien els criteris d’inclusió, per tant, finalment se’n seleccionaren 58.

Resultats

Factors de risc

Es proposaren un conjunt de factors, modificables i no modificables, de les distensions de la musculatura dels isquiotibials, que inclouen l’edat, una lesió prèvia, ètnia, desequilibris de força, flexibilitat, ROM i fatiga1,10-14.

Factors de risc no modificables

Edat

L’edat és un factor de risc de lesió dels músculs isquiotibials1,15,16. Cada any que complim augmenta en 1,8 vegades la possibilitat de tenir una lesió de la musculatura isquiotibial17. L’augment de l’edat provoca una degeneració de la columna lumbar (L5-S1) que causa un pinçament del nervi de l’isquiotibial provocant la desinnervació i pèrdua de força de la musculatura16. A més, l’increment de l’edat està associat a una pèrdua de força produïda per una disminució de la massa muscular, fibres tipus II14,15.

Ètnia

Tres estudis van assenyalar els aborígens i les ètnies negres africanes o caribenyes com a factor de risc a l’hora de sofrir distensions de la musculatura isquiotibial10,18,19. Tanmateix només l’estudi realitzat per Verrall19 ha reportat un increment significatiu de lesions en aquest grup.

Anatomia muscular

Diferents tipus de lesió de la musculatura isquiotibial estan relacionats amb patrons de lesió específics20-22. Aquests estudis van reportar que les lesions relacionades amb accions de córrer a gran velocitat afecten majoritàriament la part proximal del bíceps femoral, mentre que les lesions per sobreestirament impliquen la porció proximal del semimembranós. Les lesions proximals s’esdevenen quan es produeix una gran flexió del maluc paral·lelament a una extensió del genoll22.

La prevalença de lesions del bíceps femoral és més gran que en el cas de les altres porcions9. El pic d’elongació del bíceps femoral es produeix a l’últim moment de la fase d’oscil·lació, i amb una gran magnitud, amb l’increment de la velocitat comparat amb la resta de la musculatura isquiotibial23. L’aponeurosi del bíceps femoral és més estreta que la part distal, cosa que pot explicar l’augment de la longitud del fascicle durant la contracció24.

Lesió prèvia

Diversos estudis1,25,26 manifesten que una lesió prèvia i una rehabilitació inadequada són un factor de risc important de lesions futures. Entre un 12 i un 31% de les lesions són produïdes per lesions anteriors, essent aquestes darreres més greus que les inicials5,10. Un jugador amb una lesió a la musculatura isquiotibial augmenta 2/3 la probabilitat de tornar a patir una lesió a la mateixa musculatura de la mateixa cama25. Els jugadors amb lesions prèvies tenen 3,6 vegades més probabilitats de tornar-se a lesionar27. La durada de la lesió és major si hi ha hagut una lesió prèvia, 24 dies respecte a 182. En un estudi, el grup relesió mostrà nivells de resistència muscular molt baixos respecte al grup que no es va relesionar28.

A més, les lesions prèvies en una altra musculatura també són un factor de risc, ja que és probable que provoquin canvis biomecànics en la tècnica de córrer16.

Factors de risc modificables

Flexibilitat i ROM

Actualment és possible trobar a la bibliografia controvèrsies referents a la relació entre la flexibilitat i l'amplitud de moviment (range of movement [ROM]) y el risc de lesió.

Els jugadors lesionats reflecteixen una mitjana de 6,5° menys de ROM29. Un altre estudi també reflectí la diferència de ROM, tant de forma activa com passiva, entre els jugadors que van patir una lesió i els jugadors no lesionats, essent el ROM dels lesionats menor17. Recentment, s’ha demostrat que els futbolistes amb una longitud dels fascicles de la porció llarga del bíceps femoral menor tenien un risc major de patir una lesió muscular30. D’altra banda, no van trobar diferències pel que fa a la incidència de lesió entre equips que realitzaven un protocol preventiu de flexibilitat i els que no, tot i que hi hagué diferències en la severitat de les lesions31.

Fatiga

El nombre més elevat de lesions dels isquiotibials es produeix en els minuts finals de la primera o segona part. Això suggereix que la fatiga és un factor de risc de lesió muscular3,10. Altres estudis també classifiquen la fatiga com un factor de risc dels músculs isquiotibials11.

El pic de força produït a la fase excèntrica es redueix quan acaba un partit i durant el descans32. La reducció dels músculs isquiotibials excèntrics : ràtio concèntrica del quàdriceps es produeix perquè el pic de força concèntrica dels extensors del genoll es produeix a una longitud muscular més llarga, mentre que el pic de força excèntrica dels flexors del genoll es produeix a una longitud muscular menor32.

La fatiga també canvia la tècnica emprada en la cursa d’alta velocitat, escurçant la gambada, la qual cosa incrementa el risc de lesió33.

Feblesa lumbar i estabilitat del core

Les lesions de la musculatura isquiotibial, durant l’esprint, poden estar relacionades amb la realització d’un gran esforç negatiu de passes repetides i/o com a resultat d’una pertorbació en la coordinació de la musculatura pelviana que indueix un estirament excessiu dels isquiotibials34.

Escalfament

També s’ha suggerit com a factor de risc de sofrir lesions de la musculatura isquiotibial un escalfament insuficient. Un estudi determinà que l’escalfament augmenta la longitud de la musculatura isquiotibial35. A més, l’escalfament produeix un augment de la velocitat de l’estirament després d’una transmissió nerviosa. Un escalfament compost d’estiraments i exercicis excèntrics és efectiu en la prevenció de lesions als isquiotibials, mentre que la realització només d’exercicis de flexibilitat sembla que no tingué un efecte preventiu31.

Desequilibri de força

La feblesa muscular dels isquiotibials en les contraccions concèntriques o excèntriques ha estat proposada com a factor de risc per diferents autors5,13,36. Els desequilibris de força comprenen la feblesa de l’isquiotibial, l’asimetria entre isquiotibials i l’escassa relació isquiotibials : quàdriceps.

Força

Recentment s’ha demostrat que els futbolistes amb una força excèntrica menor dels flexors del genoll incrementen el risc de patir una lesió muscular30. Un altre estudi també demostrà el paper protector del treball de la força excèntrica dels flexors del genoll a l’hora de prevenir lesions de la musculatura isquiotibial37. Aquest treball excèntric produeix un allargament dels fascicles musculars, un augment de la densitat muscular i una millora dels angles de pennació38,39.

Moment del pic màxim de força

Pel que fa a la relació tensió-longitud, la fase en la qual la cama està baixant és inestable intrínsecament, de manera que a mesura que es produeix el pic de força màxim, hi ha menys risc de lesions40. Això significa que les cames amb lesions prèvies dels músculs isquiotibials originen més tensió que les cames no lesionades en un mateix ROM40. Per tant, se suggereix que l’entrenament per augmentar l’angle del genoll en què es produeix el pic màxim de força dels músculs isquiotibials originaria una disminució de la seva càrrega excèntrica durant la fase descendent de la cama41.

Asimetria bilateral

S’ha proposat que un múscul isquiotibial significativament més feble que la cama col·lateral, denominada asimetria bilateral, pot predisposar l’isquiotibial més feble a un risc de lesió elevat42. Aquesta comparació entre les cames del propi esportista podria ser un marcador més idoni que la comparació amb la mitjana estandarditzada del grup.

Ràtio isquiotibials/quàdriceps

El desequilibri entre els músculs isquiotibials i el quàdriceps és un bon predictor de lesions musculars dels isquiotibials43. Una capacitat excèntrica baixa de l’isquiotibial per frenar l’acció concèntrica del quàdriceps durant el final de la fase de balanceig és un factor de risc12. Els exercicis de força excèntrica per a isquiotibials, com a part de la pretemporada i la temporada, redueixen el risc de patir una lesió muscular31. Un estudi en què s’analitzà l’associació isquiotibials/quàdriceps i el risc de lesió trobà que els desequilibris de força no corregits en els jugadors de futbol és un risc de lesió muscular13. Com menor sigui la ràtio funcional isquiotibials excèntric (excl) : quàdriceps concèntric (conQ), més gran serà el risc de lesió27. Els dèficits bilaterals iguals o majors de 20% entre excl (30°/s) i conQ (240°/s) augmenta el risc de lesió fins a 4 vegades en comparació amb un perfil de força normal.

Quant a paràmetres d’entrenament, el volum i la intensitat són normalment temes de debat (taules 1-3)44.

Selecció d’exercicis per al desenvolupament de la força

Les lesions dels isquiotibials poden esdevenir-se tant al final de la fase de vol com a l’inici de la fase d’oscil·lació a terra23,45-47 o en córrer, la qual cosa fa rellevant la incorporació d’exercicis d’accions de cinètica oberta i tancada per prevenir lesions. En el moment en què pot produir-se la lesió, cal entrenar les diferents localitzacions (proximal, medial, distal). D’altra banda, la no activació uniforme de les porcions dels isquiotibials durant diferents exercicis48,49 suggereix la utilització d’exercicis diversos.

Els exercicis que impliquen una flexió o resistència de l’extensió del genoll involucren la participació del semitendinós i del bíceps femoral50,51, mentre que els exercicis que realitzen una extensió o resistència a la flexió del maluc involucren el semitendinós, la porció llarga del bíceps femoral i el múscul semimembranós50,52.

Aquesta activació pot variar en cada exercici en funció de la posició dels peus. Per tant, amb una rotació externa activa dels peus els isquiotibials laterals (bíceps femoral) estan més activats, mentre que la rotació interna dels peus produeix una activació major dels músculs isquiotibials medials (semitendinós i semimembranós)53.

El principal moment en què es produeixen distensions dels isquiotibials és durant la cursa, en el moment previ a recolzar el peu a terra i en xutar10,15.

Aplicació pràctica

D’acord amb la bibliografia revisada, es recomanen els exercicis següents per treballar la força de la musculatura isquiotibial com a mètode de prevenció primària.

El rull de cames excèntric (figs. 1 i 2) se seleccionà perquè activa el bíceps femoral a nivell distal, i activa el cap curt del bíceps femoral i el semitendinós a nivell proximal. El nòrdic per als isquiotibials (figs. 3 i 4) se seleccionà perquè treballa a nivell proximal i distal del cap curt del bíceps femoral i el semitendinós. El cinturó rus pes mort (figs. 5 i 6) es seleccionà perquè treballa els músculs semitendinós i semimembranós a nivell proximal. Finalment, la catapulta dels isquiotibials (figs. 7 i 8) s’escollí principalment per l’activació proximal del cap llarg del bíceps femoral.

Figura 1. Rull de cames excèntric (posició inicial).

Figura 2. Rull de cames excèntric (posició final).

Figura 3. Nòrdic per a isquiotibials (posició inicial).

Figura 4. Nòrdic per a isquiotibials (posició final).

Figura 5. Cinturó rus (posició inicial).

Figura 6. Cinturó rus (posició final).

Figura 7. Catapulta per a isquiotibials (politja cònica) (posició inicial).

Figura 8. Catapulta per a isquiotibials (politja cònica) (posició final).

Aquests exercicis es van protocol·litzar d’acord amb els paràmetres comuns següents, i s’han d’adaptar de manera individual a cada esportista, tenint en compte els factors de risc específics exposats més amunt. El programa d’exercicis consta de dues rutines setmanals. La rutina 1 consisteix en treball al gimnàs amb el rull de cames i la catapulta dels isquiotibials, mentre que la rutina 2 té lloc al camp amb el nòrdic per als isquiotibials i el cinturó rus. La càrrega de treball consta de dues sèries de sis repeticions (2 × 6) per exercici57,58. En períodes de càrrega (pretemporada) es realitzen ambdues rutines, mentre que en els períodes de competició (temporada) només es realitza la rutina 2, per tal d’evitar aplicar exercicis excèntrics de força d’alta intensitat o durada en períodes de competició, degut a què els efectes secundaris de dolor muscular i dèficit de força podrien reduir el rendiment44. Aquestes rutines haurien d’incloure’s en un protocol de caràcter multifactorial57 i completades amb exercicis d’estabilitat del core i ROM.

Conclusions

Les distensions dels isquiotibials són multifactorials perquè no depenen d’un únic factor, tot i que la força pot ser un factor molt important5. Això suggereix que un programa efectiu de prevenció de lesions de la musculatura isquiotibial en el futbol ha d’actuar de manera específica i individualitzada en tots els factors modificables.

Conflicte d’interessos

Els autors declaren que no tenen cap conflicte d’interessos.

Rebut el 26 de febrer de 2018,

acceptat el 14 de juny de 2018

* Autor per a la correspondència.

Correu electrònic:pausintesfebrer@gmail.com (P. Sintes)