Introducció

La lumbàlgia suposa un cost sanitari i social elevat. En l'origen, hi intervenen factors orgànics, laborals i psicosocials. La prevalença de la lumbàlgia durant tota la vida és del 60 al 80%, amb una taxa d'incidència anual del 5 al 25%1.

Entre els esportistes el dolor lumbar comporta entre el 10 i el 20% de les seves lesions. Té implicacions importants en el seu rendiment, i condiciona la seva participació en entrenaments i en la competició. També pot afectar d'una manera notable l'obtenció dels seus objectius esportius2,3.

Un dels factors de risc més relacionats amb la lumbàlgia és la disfunció de la musculatura del tronc4 i el descens de la capacitat de resistència de la musculatura extensora lumbar5,6. Una eina important per a la prevenció i la rehabilitació de la lumbàlgia és el treball actiu de la musculatura extensora lumbar7.

Entre els diversos sistemes per valorar la força muscular del tronc hi ha els models isocinètics, que són complexos i estan poc implantats, i els models isomètrics instrumentalitzats, com el que es du a terme amb el dinamòmetre d'extensió lumbar MedX®8. També hi ha altres mètodes que pretenen valorar la resistència isomètrica de la musculatura del tronc, com el test de Sorensen-Biering (TSB) (per als músculs extensors del tronc) o la prova de Shirado (per als músculs flexors del tronc)5,6,9.

Els jugadors d'hoquei, com la majoria d'esportistes, formen part de la població de risc de patir lumbàlgia. Durant una bona part del joc estan en semiflexió asimètrica i els canvis de ritme hi són freqüents. Està ben documentada la lesionabilitat dels seus músculs isquiosurals, detall que alguns autors han relacionat amb disfunció lumbar3.

Objectius

Mesurar la força extensora lumbar dels jugadors d'hoquei de dos equips en moments diferents de competició, per mitjà de dos tests de força lumbar:

­ Test de Sorensen-Biering (TSB), test isomètric de la musculatura extensora lumbar (fig. 1).

Figura 1 Test isomètric lumbar de Sorensen-Biering.

­ Test de força màxima isomètrica en 7 punts de rang de moviment (ROM) mitjançant màquina MedX® (fig. 2).

Figura 2 Test de força màxima isomètrica en la MedX®.

Amb les dades obtingudes es vol valorar:

­ Si els jugadors dels dos equips presenten el mateix patró de força isomètrica extensora lumbar en la màquina MedX®. I si existís aquest patró propi dels jugadors d'hoquei sobre herba, quina és la diferència respecte del patró normal i del patró d'esportistes del Centre d'Alt Rendiment.

­ Si hi ha relació estadística entre els dos tests (entre el TSB i les diverses variables obtingudes en la màquina MedX®): força màxima, suma de les forces màximes i ràtio M/m (quocient entre la força màxima i mínima).

­ Si hi ha relació estadística entre el TSB i les variables pròpies de la població (edat, índex de massa corporal [IMC] i VO2màx).

Mètodes

Població

Es valoren 26 jugadors d'hoquei masculins de dos equips diferents:

Grup 1: 14 jugadors de la selecció estatal en fase de preparació del Campionat del Món, valorats durant els mesos de febrer i març de 2003. Edat: 24 ± 4,25 anys; pes: 77,4 ± 4,93 kg; alçada: 1,81 ± 0,05 m; VO2màx: 58 ± 3,0 ml/kg/min.

Grup 2: 12 jugadors d'un equip de primera divisió de la lliga espanyola, als quals es farà els tests durant la temporada regular, el novembre de 2006. Edat: 22 ± 3,63 anys; pes: 73 ± 7,4 kg; alçada: 1,77 ± 0,05 m; VO2màx: 57,5 ± 4,4 ml/kg/min.

S'informa els participants de la natura de les proves i dels procediments que es duen a terme, i s'obté el consentiment informat de tots ells.

Procediments

Als jugadors del grup 1 se'ls fa un test isomètric lumbar en la màquina MedX®, segons protocol convencional. El sistema MedX® està equipat amb un dinamòmetre capaç de mesurar la força estàtica i dinàmica extensora lumbar. Després de la sessió d'escalfament i familiarització, de 90 s de durada, isotònic i que consisteix en 10 repeticions amb 20 kg, es fa el test isomètric el 7 punts d'angle del ROM, començant en 72° (màxima flexió del tronc) i acabant en 0° (màxima extensió del tronc). Mitjançant suports específics s'estabilitzen les extremitats i la pelvis al seient, i així es mesura aïlladament el treball de la musculatura específicament extensora lumbar. Durant el test, els subjectes són estimulats per aconseguir la força màxima. Els resultats obtinguts es recullen en un programari que permet l'avaluació posterior4,10,11. Es tracta d'un test poc confortable però molt específic, i que exigeix personal entrenat.

Als jugadors del grup 2, se'ls recull la història de la seva patologia lumbar. A cada individu se li administren 3 tests clínics específics. En primer lloc el test d'Adams: en bipedestació i sense tenir els genolls en flexió, es fa una flexió del tronc amb els braços estesos, per descartar rotacions del tronc secundàries a escoliosi. En segon lloc es mesura la longitud de les extremitats inferiors, per descartar dissimetries. I en darrer lloc es mesura l'angle popliti de cada genoll: en decúbit supí amb el maluc a 90° de flexió en rotació neutra, es mesura l'angle complementari a la màxima extensió passiva del genoll. Tot seguit, abans del test TSB, els individus fan exercicis d'escalfament, sense càrrega, de la musculatura lumbar (5 repeticions) per reduir el risc de lesions. El TSB explora la resistència isomètrica dels músculs extensors del tronc (musculatura lumbar). El pacient es col·loca en decúbit ventral sobre un banc de treball lumbar, amb la pelvis i els turmells fixats i el tronc lliure a partir de les espines ilíaques anterosuperiors. Amb les mans al clatell, ha de mantenir l'horitzontalitat del cos tot efectuant una contracció isomètrica de la musculatura lumbar al màxim de temps possible (cronometrat). Els individus són instruïts per mantenir la posició tant com puguin, i durant el test reben un estímul si la posició se situa per sota del nivell horitzontal. La posició horitzontal es controla per una plomada que penja col·locada fregant la seva espatlla, la qual cosa permet a l'individu adonar-se de si manté l'horitzontalitat (fig. 1).

Si la posició no es corregeix ràpidament, o si l'individu claudica de la posició per fatiga o per incomoditat, el test es considera finalitzat i es pren nota del temps5,6.

Una vegada finalitzat el test, després d'un període de recuperació de 15 min els individus inicien un test isomètric lumbar en 7 punts a la MedX®, de la mateixa manera que els individus del grup 1.

Els valors obtinguts en MedX® han estat:

­ La mitjana de la força màxima obtinguda (absoluta i relativa al pes corporal).

• Suma de les forces obtingudes en els 7 punts del ROM.

• La ràtio M/m (quocient entre la força màxima i mínima en els 7 punts del ROM).

• Mitjanes de la força obtinguda en cadascun dels 7 punts del ROM.

Es reprodueixen les mitjanes i les desviacions estàndard de totes les variables estudiades.

Per comparar les variables entre els dos grups d'estudi s'ha utilitzat una prova d'homogeneïtat de variàncies, i la prova de la t d'Student. Per estudiar la correlació entre les variables de l'estudi s'utilitza el coeficient de correlació lineal de Pearson. El grau de significació s'estableix en p < 0,05.

Resultats

Grup 1 (taula I i fig. 3)

Figura 3 Força relativa hoquei.

Amb els resultats recollits de la màquina MedX®, s'obtenen diversos paràmetres:

­ La força màxima absoluta és 358 ± 84,3 Nm.

­ La força màxima relativa al pes corporal és de 4,61 ± 0,94 Nm/kg de pes.

• La suma de les forces màximes absolutes obtingudes en els 7 punts del ROM és de 21.272 ± 4.085 Nm.

• La suma de les forces màximes relatives obtingudes en els 7 punts del ROM és de 26,77 ± 4,59 Nm/kg de pes.

• La ràtio M/m (quocient entre la força màxima i mínima en els 7 punts del ROM) és d'1,68.

Grup 2 (taula I i fig. 3)

Figura 4 Força relativa hoquei.

En la recollida de dades sobre la història de lumbàlgies, 5 jugadors manifesten haver presentat episodis de lumbàlgia en l'últim any, però sense detectar cap alteració del patró de força respecte de la resta del grup.

En l'exploració i valoració dorsolumbar-pèlvica s'obtenen els resultats següents:

• Test d'Adams: en el 67% s'observa simetria dorsal, en el 17% hi ha elevació dorsal dreta, i també en el 17% hi ha elevació dorsal esquerra, totes inferiors a 6°.

• Bàscula pèlvica: en el 84% s'observa una bàscula pèlvica equilibrada, en el 8%, elevació de l'espina ilíaca posterosuperior dreta i també en un 8% elevació de l'espina ilíaca posterosuperior esquerra, en cap cas superior a 8°.

• Angle popliti: l'angle dret és de 136,8 ± 7,6°, i l'angle esquerre és de 135,3 ± 10,2°.

En cap dels jugadors amb test d'Adams positiu o dissimetria pèlvica, s'hi observa alteració del patró de força respecte de la resta del grup, i tampoc respecte de l'angle popliti.

En el TSB, la mitjana i la desviació estàndard dels valors cronometrats del grup és de 138 ± 18,9 s.

En la MedX® s'obtenen diversos valors:

• La força màxima absoluta és de 340 ± 73,5 Nm.

• La força màxima relativa al pes corporal és de 4,65 ± 0,79 Nm/kg de pes.

• La suma de les forces màximes absolutes obtingudes en els 7 punts del ROM és de 20.413 ± 5.320 Nm.

• La suma de les forces màximes relatives obtingudes en els 7 punts del ROM és de 27,12 ± 5,82 Nm/kg de pes.

• La ràtio M/m (quocient entre la força màxima i mínima) en els 7 punts és d'1,68.

Conclusions

En els dos grups d'hoquei sobre herba s'estudia si hi ha diferències significatives entre les mitjanes de les variables, amb els resultats següents: edat, 1,92 (NS); pes, 4,36 (NS); IMC, 0,16 (NS); VO2màx, 0,5 (NS); talla, 0,05 (p < 0,05). Per tant, es pot concloure que els dos grups són gairebé totalment homogenis (excepte la talla).

Es tracta d'un test administrat en dos moments diferents de competició (febrer-març de 2003 i novembre de 2006), però com que la condició física en hoquei es manté durant tota la temporada i per tant no té influència en els resultats, podem assumir que el resultat mitjà és un patró de força per als jugadors d'elit d'hoquei herba en la màquina MedX®.

Els dos equips presenten una mitjana de la força màxima semblant. Els valors de força màxima absoluta i relativa al pes d'ambdós grups són una mica superiors als valors obtinguts en el punt teòric de força màxima (ROM 72°), perquè alguns jugadors obtenen el valor màxim en un punt inferior (ROM 60°).

La ràtio M/m manté el mateix valor en els dos grups (ràtio M/m: 1,68), i aquest índex orienta sobre el pendent de la corba. La ràtio M/m per a subjectes no esportistes i per als esportistes del Centre d'Alt Rendiment (CAR) (n > 500 testats) durant els últims 7 anys (ràtio M/m: 1,4) proporciona la idea que la força dels extensors és un 40% superior en flexió màxima que en extensió màxima (taula III). Això s'atribueix al pretensament de les estructures contràctils i no contràctils en flexió, a l'augment de la pressió abdominal en flexió i a la menor eficàcia contràctil dels sarcòmers ja escurçats en extensió. La ràtio augmentada en els jugadors d'hoquei (1,68) (fig. 5) ve donada pel fet que ells treballen molt temps en flexió i semiflexió, i per això el grup muscular encara és més eficaç en aquesta posició (fig. 6).

Figura 5 Gràfic de la mitjana de la força relativa dels jugadors d'hoquei sobre herba, dels esportistes del Centre d'Alt Rendiment (CAR) i de sedentaris en la MedX®.

Figura 6 Els jugadors d'hoquei sobre herba treballen molt de temps en flexió i semiflexió.

La suma de les forces en els diversos punts del ROM, que alguns autors han assimilat a una àrea per sota de la corba i, per tant, a la capacitat de desenvolupar treball, són gairebé iguals en ambdós grups, malgrat que estan per sota de la mitjana dels esportistes testats al CAR, tot i que ambdós grups estan molt per sobre del patró de força considerat com normal entre subjectes sedentaris voluntaris.

No hi ha cap correlació significativa entre el test de Sorensen-Biering (TSB) i les diverses variables obtingudes del test en la màquina MedX®. El temps que un individu és capaç de mantenir la posició sol·licitada en el TSB realitzant una contracció isomètrica i alhora isotònica mesura la resistència a la fatiga en contracció estàtica. D'altra banda, el test isomètric en la màquina MedX® valora d'una manera directa forces màximes en 7 punts de ROM diferents, i d'una manera indirecta proporciona un índex de capacitat de treball i la relació entre la força en posicions diferents del ROM, i aquests resultats no tenen per què estar relacionats necessàriament, en subjectes sans i asimptomàtics, amb la resistència a la fatiga del mateix grup muscular.

No hi ha cap correlació significativa entre el TSB i les variables poblacionals edat, IMC o VO2màx.

Els resultats del test de Sorensen-Biering (TSB) posen de manifest que els individus que mantenen la posició durant més de 60 s estan protegits davant de la possibilitat de patir lumbàlgies durant tot un any a venir, i els autors que descriuen el test afegeixen que un individu sa és capaç de mantenir la posició almenys 120 s. Tots els jugadors d'hoquei herba sobrepassen aquest límit, i per això considerem valors normals per a aquesta població 138 ± 18,9 s.

Cal remarcar la idoneïtat del TSB i de la màquina MedX® com a mètodes de cribratge per detectar esportistes amb disfunció de la musculatura lumbar, i que per tant tenen risc de patir patologia lumbar. Tant la resistència de la força com la força màxima són característiques entrenables, i per tant es pot afirmar que aquest cribratge permet detectar una susceptibilitat de patir patologia de la musculatura extensora lumbar i convertir la indicació de treball específic en prevenció12.

Agraïments

Als serveis mèdics i als jugadors d'hoquei sobre herba de la selecció espanyola 2003 i de l'equip Athlètic Terrassa 2006.

Correspondència: Lluís Til Pérez. Centre d'Alt Rendimient. Av. Alcalde Barnils s/n. 08190 Sant Cugat del Vallès. Barcelona. Espanya.

Correu electrònic: ltil@car.edu