Introducció

Donada la denominació que han tingut els estudis d’educació física, en aquest document es considera únicament l’acrònim INEF. És coherent i de sentit comú que l’ensenyament de la fisiologia humana ha jugat un paper fonamental en el diferents plans d’estudis dels INEF. Si bé el nombre d’hores lectives ha variat substancialment, l’essència s’ha mantingut al llarg de la història d’aquest «jove» ensenyament universitari. Per tant, sembla de rigor fer una revisió senzilla relativa a com ha estat considerada aquesta assignatura en els diferents plans d’estudi des que ha estat considerada universitària. Aquesta visió de l’assignatura de la fisiologia humana en els plans d’estudi ha estat homogènia fins al pla de 1981. Posteriorment, en ser creats un nombre considerable d’INEF i dependre de l’estructura de les comunitats autònomes, les diferències poden arribar a ser notables. Per tant, l’anàlisi es realitza des de la perspectiva de l’INEF de Madrid, que és on he exercit la docència durant 28 anys.

A l’hora de fer l’anàlisi d’aquesta disciplina bàsica i essencial, cal que el lector comprengui la idea que l’autor d’aquest article té de la Fisiologia «sense cognoms». Considero que la única cosa que cal intentar, tot i que sigui difícil, és saber com funciona l’organisme en condicions de repòs i començar a reflexionar sobre com es modifiquen les diferents variables que permeten realitzar l’exercici, com s’expressa de manera gràfica en el pròleg del llibre Fisiología humana1.

A més, cal dir que aquest document exposa els resultats finals de la convocatòria de juny des que jo em vaig fer càrrec com a únic professor de l’assignatura de fisiologia humana durant el curs 1986-1987. Tot i que vaig entrar com a professor amb anterioritat (1983), fins a l’esmentat curs no vaig impartir l’assignatura. Aquests resultats constitueixen la mitjana dels exàmens parcials que s’han fet durant els diferents cursos i la qualificació de l’examen final. És a dir, les actes consultades contenen les qualificacions de 28 promocions (des del curs 1986-1987 fins al curs 2012-2013).

Síntesi de l’evolució de l’assignatura de fisiologia al llarg dels diferents plans d’estudi

No és l’objecte d’aquest article analitzar l’evolució d’aquesta assignatura al llarg de la història, sinó fer-ne una menció breu. La taula 1 reflecteix la consideració d’aquesta assignatura des de la creació de l’INEF de Madrid el 23 de desembre de 1961 (Real Decreto 1391, de 3 juny)2. Les consideracions que es plantegen han estat extretes del document següent3 i de l’anàlisi d’aquest autor.

Pla 1973-1978. En aquest interessant llibre es diu que «l’anatomia i la fisiologia s’imparteixen a nivell de facultat»3. ¿Per què aquesta consideració tan elevada d’aquestes dues disciplines? La raó consisteix en què el professor Cagigal establí una relació molt estreta amb Julio César Legido Arce, professor de la Facultad de Medicina de la Universidad Complutense de Madrid i un entusiasta de l’educació física de base, que fou configurada com a assignatura amb aquesta denominació al pla d’estudis esmentat. Tal com es pot consultar en el diferents plans d’estudi de medicina4-7, la consideració de la fisiologia a l’INEF, pel que fa al nombre de cursos en què s’impartia, reflectia el que s’impartia a la Facultad de Medicina de l’esmentada universitat. Bàsicament, s’intentava reproduir el que s’impartia a les facultats de medicina. Essent el professor responsable José María Álvaro-Gracia Sanfiz, la distribució era de la manera següent:

• Primer curs: tenia per objectiu els fonaments de bioquímica.

• Segon curs: tenia per objectiu explicar el funcionament dels òrgans i teixits en condicions de respòs. És a dir, de forma clàssica s’explicava la fisiologia del sistema cardiovascular, de l’aparell respiratori, etc.

• Tercer curs: tenia per objectiu explicar el funcionament de l’organisme en exercici, és a dir, la fisiologia de l’exercici. És obvi que, malgrat les similituds en les denominacions de fisiologia entre Medicina i INEF, les diferències quant a continguts i exigències eren notables. Entre altres motius, perquè en els plans d’estudi esmentats de Medicina les assignatures de física, matemàtiques i química eren obligatòries.

Durant el curs 1977-1978, el pla anterior fou substituït per un altre en què «les novetats més destacables són la diferenciació entre matèries obligatòries i optatives, i el desenvolupament de seminaris»3, però pel que fa a la fisiologia no canvia en els cursos en què s’imparteix.

Pla 1981. Aproximadament 20 anys després, en 2 ordres ministerials8,9 s’aproven els plans d’estudi i les proves d’accés als INEF de Madrid i Barcelona. Aquí es regulen 2 nivells: diplomat (3 anys de durada) i llicenciat (5 anys de durada). En aquest pla els continguts de fisiologia es redueixen notablement, ja que s’explica l’assignatura només durant el segon curs i 3 h a la setmana.

Pla 1996. La novetat d’aquest pla es l’eliminació dels 2 nivells. En aquest pla d’estudis se segueix mantenint la mateixa càrrega lectiva (3 h/setmana) a l’assignatura de fisiologia humana.

Pla 2009. Amb l’entrada de l’anomenat «espai europeu» s’esdevingué una reconversió dels plans d’estudis sense precedents. Es passa d’assignatures anuals a semestrals. Pel que fa a la fisiologia humana, s’imparteix a segon curs (tercer semestre) amb una càrrega lectiva de 6 crèdits ECTS.

En resum, la consideració de la fisiologia humana s’ha anat deteriorant paulatinament. Sens dubte, el millor pla d’estudis, des de l’esmentada concepció (coneixements de biologia), és el pla de 1977, i el pitjor, l’actual pla de 2009. S’ha passat d’explicar fisiologia en 3 cursos (anualment) del pla de 1977 a només un curs en el pla 2009, anualment si sumem les 2 fisiologies (humana i de l’exercici). La consideració dels continguts biològics en la formació de l’alumne de l’INEF per part dels responsables del pla de 1977 era molt elevada. Naturalment, hi ha qui opina que el pla de 1977 estava «biològicament hipertrofiat». Per tant, els crítics del pla 1977 consideraven que estava ideat per metges, no per veritables professionals de l’educació física.

La realitat actual (pla 2009) és que és veritablement complex explicar la fisiologia humana en un mal anomenat semestre, en realitat un quadrimestre, i quan s’imparteix de setembre a desembre, com en el cas de l’INEF de Madrid, el període lectiu real es converteix en un trimestre. La dificultar rau en un temps tan comprimit que tenen els alumnes per adquirir uns coneixements complexos.

Resultats acadèmics al llarg de 28 promocions

La taula 2 mostra els resultats generals, corresponents a la convocatòria de juny de 28 promocions. S’han calculat els índexs elementals següents:

El nombre d’alumnes no presentats augmenta des de la primera promoció (1986-1987) fins a 10 promocions posteriors (1997-1998). Tot i que després d’aquesta promoció, el nombre d’alumnes «no presentats» mostra una certa oscillació (187-301), la tendència és cap a una estabilització fins a la promoció 2008-2009 amb un valor de mitjana de 243 alumnes.

Es possible que, donat que el nombre d’alumnes totals matriculats al llarg de les promocions canvia ostensiblement, de 182 (1986-1987) a 635 (1994-1995), hi podria haver una opinió esbiaixada respecte al nombre d’alumnes no presentats. Tanmateix, tal com es mostra a la figura 1, la taxa d’absentisme mostra un compartiment similar al corresponent al nombre d’alumnes no presentats. Consegüentment, entenc que el nombre d’alumnes no presentats experimenta un increment fins a la promoció 1997-1998. De tota manera, la taxa d’absentisme mostra una variació considerable, des del 15% (1987-1988) fins al 77% (2000-2001) (fig. 2).

Figura 1 Representació de l’evolució del nombre d’alumnes no presentats i de la taxa d’absentisme al llarg de les 28 promocions de l’assignatura de fisiologia humana (convocatòria de juny).

Figura 2 Representació de les taxes d’eficiència, èxit i absentisme durant les 28 promocions analitzades de l’assignatura de fisiologia humana (convocatòria de juny).

Els alumnes que superaren l’assignatura al llarg de les diferents promocions, així com la taxa d’èxit, indiquen que els alumnes que mostraren un «cert compromís» amb l’adquisició dels coneixements bàsics en fisiologia van superar l’assignatura. En relació als alumnes que es van presentar, el nombre d’alumnes que superen l’assignatura, amb independència de la qualificació obtinguda (aprovat, notable, excel·lent, matrícula d’honor) és superior al 60%.

Anàlisi general dels resultats

El fet més rellevant dels resultats és l’absentisme o abandonament. En primer lloc, l’anàlisi s’enfoca des d’un punt de vista general, és a dir, en relació amb altres titulacions i assignatures de la UPM. En segon lloc —i més important—, el que subscriu es planteja la pregunta següent: ¿quina o quines poden ser les causes de l’absentisme considerable in crescendo fins a la promoció 1997-1998?

Comentaris generals sobre la taxa d’absentisme

La taxa d’absentisme en les titulacions de cicle llarg, com és el cas de l’INEF, a tota la UPM durant el segon curs des de la promoció 2001-2002 fins a la 2007-2008 és del 29,61%, segons l’observatori de la UPM per al control de la qualitat de l’ensenyament. Aquest percentatge es refereix a la taxa mitjana d’abandonament del estudis, a diferència de la taxa d’absentisme mitjà a l’assignatura de fisiologia humana, que és del 48%. Tenint en compte que la taxa de graduació mitjana a l’INEF és exageradament elevada (55,98%) respecte a altres titulacions de la UPM10, això significa que la taxa d’absentisme en l’assignatura de fisiologia humana podria influir en la graduació dels alumnes.

D’altra banda, la taxa mitjana d’èxit de totes les assignatures que s’imparteixen a l’INEF durant els cursos 2004-2005 a 2009-2010 és del 83%, és a dir, molt similar al valor mitjà de l’assignatura de fisiologia humana durant les promocions analitzades (taula 1), i similar a la mitjana del valor de totes les assignatures de l’INEF. Tanmateix, difereix considerablement de la taxa d’eficiència de l’assignatura de fisiologia humana (del 33 al 41% en les promocions 2004-2005 a 2008-2009)10 respecte al mateix índex en totes les assignatures cursades a l’INEF (del 82 al 85% en les promocions 2004-2005 a 2008-2009). Aquestes dades només constaten 2 fets assenyalats:

1. Que l’assignatura de fisiologia humana és de les més complexes de superar a l’INEF (diferències en la taxa de eficiència).

2. Amb un esforç determinat l’assignatura es supera amb certa facilitat (similitud entre les taxes d’èxit general de les assignatures de l’INEF, i particular en l’assignatura de fisiologia humana).

Consideracions concretes sobre la taxa d’absentisme

Per respondre amb un cert rigor però de manera elemental a la pregunta enunciada, les causes de l’elevada taxa d’absentisme poden consistir en:

a) el professor;

b) l’assignatura;

c) l’alumnat;

d) interrelació causal.

És intuïtiu que les causes enunciades no són independents, donat que estan íntimament relacionades. És obvi que si l’assignatura és complexa, pugui exercir un efecte sobre el professor. Al mateix temps, el professor pot fer que una disciplina determinada resulti o no àrida per als alumnes tot i la seva complexitat. Per aquest motiu s’analitza l’absentisme amb la denominació «interrelació causal».

• El problema rau en el professor. La primera cosa que ha de pensar tot professor que presumeixi de ser-ne és que la culpa de tant abandonament és en ell mateix com a professor. Sense eludir la responsabilitat que pugui tenir, la taxa mitjana d’èxit del 84% (rang del 62 al 100%) és realment explicativa. Això no obstant, el plantejament intel·lectual de l’assignatura pot afectar l’aprenentatge de l’alumne.

• El problema rau en l’assignatura. En efecte, l’assignatura de fisiologia humana no és fàcil. La major part d’alumnes té una formació escassa o nul·la en matèries necessàries per entendre-la. Naturalment, la dificultat de l’assignatura es relaciona amb causes com la formació en etapes prèvies.

• El problema rau en l’alumnat.

a) La formació prèvia als estudis universitaris. ¿Qui assessora els «joves» al final del batxillerat sobre què s’estudia a l’INEF? A l’INEF s’hi pot accedir des de qualsevol opció de batxillerat. Tanmateix, les autoritats corresponents no s’adonen de la necessitat d’haver estudiat física per entendre la biomecànica, o química o biologia per entendre la fisiologia. A més, els alumnes poden escollir una opció «més fàcil» per tal de poder superar la nota de tall d’entrada a l’INEF. Per tant, en molts casos la responsabilitat no és de les institucions que orienten de manera errònia sobre l’opció més coherent sobre què s‘estudia als INEF, sinó de la persona que a títol particular determina que han de prevaldre els seus interessos personals.

b) La capacitat de «sofriment» és escassa. Em sembla, que els alumnes venen d’un sistema educatiu que ha fomentat la cultura del poc esforç.

Interrelació causal. En l’exercici com a professor de fisiologia he hagut de fer front als resultats de més de 3 plans educatius des de la democràcia. Tot i que no tinc autoritat plena per jutjar els defectes dels diferents plans d’estudi, tanmateix sí que és lícit que en jutgi els resultats de l’aplicació. Segons el meu punt de vista, és evident que tots els plans d’estudi han fomentat «la cultura del no esforç». La taxa d’absentisme (48% de mitjana) en l’assignatura de fisiologia humana denota que, en front de la dificultat del seu aprenentatge, l’«abandonament» és una opció. Aquest és per a mi el principal problema, més enllà de si tenen o no els coneixements bàsics per comprendre l’assignatura.

El fet que els estudis que s’imparteixen a l’INEF siguin multidisciplinaris determina una considerable «confusió» en els alumnes que pensen que aprendran uns coneixements aplicats a comprendre com ens movem. La realitat és que a mesura que passen els anys, els plans d’estudi de l’INEF són cada vegada pitjors, tal com s’ha exposat anteriorment. Això és degut a què es perd l’objecte d’estudi: el moviment, des de l’ensenyament (camp educatiu) fins al perfeccionament (camps: esportiu, salut i oci).

Finalment, cal assenyalar de quina manera la concepció de l’assignatura pot influir en la taxa d’abandonament. La meva idea relativa a l’aprenentatge de la fisiologia és la de fer pensar, reflexionar, és a dir, en última instància, «aplicar la intel·ligència» al funcionament de l’organisme en general com a base per entendre la resposta i l’adaptació a l’exercici i a l’entrenament. Aquesta concepció condiciona l’avaluació dels continguts. Un exemple elemental pot aclarir com la forma d’ensenyar fisiologia pot ser un condicionant de l’alt nivell d’absentisme.

El cor bombeja una certa quantitat de sang en una determinada unitat de temps, que es denomina despesa cardíaca (Q). Aquest paràmetre és el resultat de multiplicar la quantitat de sang que expulsa en un batec, denominat volum d’ejecció o sistòlic (VS), i el nombre de vegades en què el cor batega en una unitat de temps, denominat freqüència cardíaca (FC). Per tant, tenim que:

Q = VS × FC

Així doncs, una pregunta conceptual podria ser que l’alumne exposi el concepte de despesa cardíaca. Tanmateix, la meva forma alternativa d’explicar —i per tant avaluar— és que l’alumne racionalitzi aquest concepte durant un exercici d’intensitat creixent. És obvi que quan l’organisme requereix més sang a la unitat de temps hi ha 2 alternatives interrelacionades: augmentar VS o augmentar FC. Així l’alumne, a partir d’un concepte primari, és capaç de demostrar que amb sentit comú està en disposició de conèixer què passa durant l’exercici. Això obliga a pensar, fet al qual no estan acostumats els alumnes.

Per tant, és versemblant que si jo tingués una concepció de l’ensenyament de la fisiologia en què prevalgués la memòria de curt termini i no el raonament, els alumnes tindrien més interès en presentar-se: de tan acostumats que estan a emmagatzemar continguts i tan poc a analitzar-los.

En resum, després de 28 anys d’ensenyament de fisiologia humana a l’INEF de Madrid he comprovat que el seu ensenyament presenta gran dificultat a l’alumne. Davant d’això, l’alumne opta per l’abandonament, cosa que es demostra per l’augment creixent de la taxa d’absentisme, sobre tot des de la promoció en què vaig començar (1986-1987) fins a la del 2000-2001. Les raons són múltiples i interrelacionades. A parer meu, el problema principal radica en 2 fets: 1) la pròpia essència de la carrera, i 2) la formació prèvia i l’actitud de l’alumnat. Aquestes 2 causes determinen l’elevada taxa d’absentisme, donat que la taxa de la mitjana d’èxit (84%) de les promocions estudiades dóna idea que quan l’alumne té una determinada actitud envers l’aprenentatge d’aquesta assignatura difícil, la supera sense dificultat, i no són obstacle ni el professor ni la formació. La solució pràctica a la taxa d’absentisme es complexa, més enllà de les recomanacions que es donen any rere any: esforçar-se i assistir a les tutories.

Conflicte d’interessos

L’autor declara que no té cap conflicte d’interessos.

Rebut el 6 de juliol de 2015;

acceptat el 9 de desembre de 2015.

* Autor per a correspondència.

Correu electrònic:franciscojavier.calderon@upm.es